L'ESTRATÈGIA DE PUIGDEMONT

Carles Puigdemont havia de saber que, si guanyava les eleccions del 21 D, o bé en sortia en condicions de ser investit president, la seva investidura en cap cas seria acceptada per l'Estat espanyol i, per tant, cas de produir-se, seria immediatament recorreguda davant del Tribunal Constitucional, recurs que seria acceptat a tràmit i, per tant, la faria inoperant de facto des del primer moment i fins que, més tard o més d'hora, arribés la sentència que ratificaria la impossibilitat d'investir-lo i que pogués exercir com a president de la Generalitat a qualsevol efecte. Llavors, per què Puigdemont munta l'operació Junts per Catalunya sabent que ens mena a un atzucac? Els motius reals només els sap ell i aquells a qui els hagi volgut explicar el que els hagi volgut explicar. Les motivacions íntimes de les persones sovint són inextrincables, fins i tot per  als mateixos protagonistes.

Però sí que podem deduir, pels efectes produïts i pels efectes en els seu moment previsibles, quins són els resultats polítics que amb aquesta decisió es buscaven. Caldria distingir tres nivells: a) la situació de l'independentisme en general, b) les expectatives del PDCAT i de l'independentisme liberal i c) la pròpia situació en aquest context del mateix Puigdemont. Les eleccions no havien estat pensades perquè les guanyessin les formacions independentistes i fins i tot en el bàndol independentista hi havia dubtes molt importants en aquest sentit. Després de la confusió de la proclamació de la República, que, recordem-ho, ni es va arribar a publicar al DOGC, del silenci desconcertant del govern els dies següents i la dispersió posterior, uns a Brussel·les, els altres al TS i després a la presó, alguns fent el peregrinatge complet (Brussel·les, TS, presó... i alguns encara hi continuen -Quim Forn, que havia entrat al govern feia quatre dies per entomar els cops a Interior-), després de tot això, era lògic esperar una certa decepció a les files independentistes i un panorama al Parlament, després de les eleccions, molt més ajustat, que impedís formar govern i per tant permetés continuar aplicant el 155 amb total impunitat. El que no crec que ni la ment més retorçada esperés és que hi hagués una clara victòria independentista i que, tot i així, no es formés govern i es permetés continuar aplicant el 155 per fer una política terra cremada a Catalunya. Tothom esperava també que els vots independentistes afavorissin clarament Esquerra Republicana, davant d'un PDCAT molt dividit, contradictori i amb sectors molt tebis davant de l'estratègia independentista.

En aquest context, va sortir el projecte de Junts per Catalunya com "la llista del president". Amb això es buscava (i la campanya va ser inequívoca en aquest sentit) reafirmar la legitimitat del govern de la República i rebutjar obertament el 155. Així, si l'independentisme no guanyava a Catalunya, però la llista del president obtenia un suport important, l'independentisme lluitaria des de l'oposició, a l'interior, i el govern a l'exili representaria -coordinadament- la legitimitat alternativa, davant d'unes eleccions que, evidentment, s'havien fet amb les cartes marcades, amb candidats a l'exili i a la presó i una Junta Electoral clarament parcial. El PDCAT, que algú apuntava la possibilitat que quedés com una formació absolutament marginal, es veia, gràcies a aquesta maniobra, clarament reforçat, reviscolat. Mireu el nombre de diputats del PDCAT -i propers- que hi ha entre els diputats de Junts per Catalunya i penseu en les expectatives que tenia el PDCAT si s'hagués presentat com a tal. Finalment, Carles Puigdemont, que es podia haver quedat "penjat" a Brussel·les sense cap representativitat, ara, en el pitjor dels casos, es podria presentar a Europa com el president legítim de Catalunya, amb un suport electoral (entre la seva llista i la resta de forces independentistes) prou convincent. 

Vet aquí, però, que les forces independentistes van guanyar, però la Llista del President es va passar de frenada i, contra tot pronòstic -recordem-ho-, es va plantar com la llista independentista més votada, un independentisme que revalidava la majoria absoluta i augmentava el nombre de vots. Com l' 1 d'octubre, el poble va desbordar les expectatives dels polítics i va anar un parell de passos més enllà. Com sempre, el millor aliat de l'independentisme va ser el mateix Mariano Rajoy i el seu govern. L'aplicació del 155, l'empresonament de polítics, la persecució de tot el que sonava a autodeterminació, fins i tot de les diades de l'onze de setembre, van causar una profunda humiliació entre el poble català. Mentrestant, l'Estat i els partits i associacions unionistes, les forces d'ordre públic, els mitjans i fins els intel·lectuals espanyols, havien mostrat la pitjor cara d'Espanya. El president exiliat alçava la bandera de la dignitat des de Brussel·les i la peregrinació que hi van fer milers de catalans era premonitòria del que passaria quinze dies més tard. 


Puigdemont guanya i es troba que ja no és (o no és només) president de la república a l'exili, sinó president in pectore de la Generalitat autonòmica. L'Estat espanyol diu que "nanai" i el Tribunal Constitucional fins i tot arriba a implementar mesures cautelars perquè no es pugui produir la investidura de Puigdemont. Els moviments de l'Estat ofereixen escenes grotesques, però la intransigència de Puigdemont comença a preocupar seriosament l'independentisme. L'Estat manté el 155, amb l'amenaça d'anar actuant sobre matèries cada cop més sensibles -la llengua, l'escola, els mitjans de comunicació...- i amb l'espasa de Damocles del memento carcerem que il·lustra amb mesures cautelars de presó preventiva absolutament desproporcionades i amb encausaments generalitzats, però Junts per Catalunya es manté inamovible "Puigdemont o Puigdemont", fins i tot, ja, darrerament, contra l'opinió -publicada- dels mateixos dirigents del partit de Puigdemont, el PDCAT. Curiosament, aquesta actitud compta amb el suport del segment més radical de l'independentisme -formalment més radical-, que no veu cap més sortida que un enfrontament directe amb l'Estat mitjançant la mobilització col·lectiva. I no atén a raons: "Revolució o Revolució", sense que sembli comportar-li cap contradicció que Puigdemont sigui un candidat de dretes, afiliat a un partit de dretes i que al seu grup hi hagi un bon nombre de diputats de dretes. Un partit, que, al Parlament Europeu, pertany al mateix grup que Ciudadanos.


Arribats en aquesta situació ens trobem davant de tres vies possibles. a) La investidura telemàtica de Puigdemont, combinada amb un govern subaltern i executiu a Catalunya, b) La investidura d'un candidat alternatiu i la formació d'un govern ordinari a Catalunya, i c) La repetició de les eleccions. En el cas de la primera via, sabem que el govern no seria reconegut per l'Estat espanyol i, per tant, es continuaria aplicant el 155, l'Estat podria disoldre el parlament i tindríem nous candidats a engrossir la nòmina de presos polítics independentistes. Els partidaris d'aquesta via, que en podríem dir "legitimista", apel·len a la mobilització popular i la paralització econòmica del país, com si fos el Sant Graal. Però la mobilització popular és possible i efectiva de manera puntual, no pot ser sostinguda, ni tan sols com una mena de kale borroka més o menys pacifista. Seria immediatament tipificada com a delicte de rebel·lió, com a insurgència i tindríem el desplegament de les forces armades a Catalunya, en qüestió de dies, els "tancs". Contra la força i la violència de l'Estat -que Europa beneiria com a mesura preventiva-, no hi ha mobilització social possible. De revolucions se n'han fet molt poques a la història, de reeixides menys, i, en tot cas, sempre en el context d'unes condicions materials favorables i d'uns interessos de classe i geopolítics, que ara no es donen. Ja ho hem vist. La paralització de l'economia és pitjor. Per tenir efectes reals,  no només ha de comptar amb la participació de sectors clau que, ara com ara, no semblen estar-hi gens disposats, sinó ser sostinguda en el temps, un temps suficient per tenir repercussions importants en el mercat, cosa que en el supòsit quimèric que fos possible, afectaria tant la població, que la mateixa població s'hi giraria en contra. És, literalment, una entelèquia.


La segona opció, la investidura d'un candidat alternatiu i la formació d'un govern ordinari és l'opció que s'anomena, sovint menyspreativament "realista", també "autonomista", perquè representa cedir a les condicions imposades per l'Estat espanyol. Hi ha una bona part de l'independentisme, la que es fa sentir més, que la té demonitzada i s'atrinxera en posicions maximalistes. Els arguments: que no reconeix la República Catalana ni el seu govern legítim, refrendat a les urnes i encapçalat per Puigdemont, que representa tornar a un escenari autonomista i que l'Estat, amb el 155 o sense el 155, continuaria la seva política repressiva envers Catalunya i els catalans independentistes. De tota manera, i amb les limitacions que es vulgui, és l'única via per tenir un govern de la Generalitat que pugui funcionar com a tal. La tercera opció, la de repetir les eleccions, presumiblement no aportaria res de nou i és enormement perillosa. L'Estat ja va perdre, contra pronòstic, les eleccions del 21 D, no cal esperar que estigui disposat a perdre una altra vegada i si, per fer-ho, ha de recórrer a forçar més la legislació, a empresonar més gent, a crear la sensació que "o nosaltres o la catàstrofe", a tota mena de trucs i trampes més o menys dissimulats que estiguin a les seves mans, ho farà. Hem vist repetidament a què ens enfrontem. No esperem, doncs, unes eleccions netes i democràtiques on pogués tornar a guanyar l'independentisme perquè no passarà. I, si, per aquelles coses de la vida, passés, ens trobaríem en el mateix escenari que ara.


Estem, doncs, enfront d'un triple atzucac. Personalment, en la situació actual, només veig una sortida per continuar avançant en el camí cap a la república (una república, insisteixo, que ha estat proclamada, però res més, que encara no existeix a cap efecte). El camí passa per identificar correctament la situació en què ens trobem: Hem perdut la primera batalla, tenim els nostres líders empresonats, exiliats o pendents de judici, les nostres institucions en mans de l'enemic i se'ns està imposant un nou Decret de Nova Planta. És que no sabem reconèixer la derrota? No esperàvem que l'Estat espanyol fos tan violent i autoritari, no esperàvem que Europa, especialment, li fes costat d'una manera tan acrítica i incondicional, i potser tampoc esperàvem que els nostres dirigents fossin tan incoherents i no tinguessin tots els escenaris previstos. D'acord. Però ara ho sabem i no podem fer com si no hagués passat el que ha passat, com si una revolució pacífica fos possible i com si n'hi hagués prou amb tenir la raó, fins i tot la majoria. Vam acceptar participar en unes eleccions autonòmiques imposades pel govern de Madrid, i les vam guanyar. Doncs molt bé: governem l'autonomia. És el punt on ens trobem en el món real, no en el de la fantasia. I, des de l'autonomia, comencem a treballar feroçment per fer funcionar les nostres institucions per defensar la nostra cultura i el nostra poble, per lluitar contra el 155 i contra tots els 155 encoberts que puguin quedar, per defensar i alliberar els nostres polítics i líders socials i per redefinir la nostra estratègia cap a la independència, junts, govern i poble. Aquí sí que la mobilització social, puntual però contundent, i per tant possible, pot tenir un efecte important. Quan no es pot fer el cim immediatament cal saber replegar-se al campament d'alçada més pròxim i, afortunadament tenim un campament d'alçada molt avançat. És el que els independentistes voldríem? No, però, si ho sabem aprofitar, no estem pas tan malament, ni de bon tros. Ara, creure que ens podem llançar a l'atac final des d'aquestes posicions és un suïcidi, és d'imbècils i un desastre per al futur de Catalunya.


Per a mi és prou clar. Necessitem replegar-nos, consolidar les posicions que realment hem avançat i treballar des d'aquí, per refer les defenses, plantar cara i planificar i reprendre la lluita -perdoneu-me les metàfores militars-. Per fer-ho, necessitem un president o presidenta de consens entre els setanta diputats independentistes, una persona realment de consens i que pugui ser investida i governar des de Catalunya, i un govern eficaç i que contempli la pluralitat ideològica de l'independentisme, des del liberalisme a la social democràcia i l'anticapitalisme. I això cal ur-gent-ment. Estem fent tard, molt tard! 


És una situació que només hi ha una persona que pugui desbloquejar: Carles Puigdemont, i té l'obligació de país de fer-ho.


Llorenç Prats

NO ES TRACTA DE TENIR LA RAÓ, SINÓ LA FORÇA

Ara fa dies que no escric. Després de les eleccions i de la valoració dels resultats, he pensat que ja hi havia prou soroll i que era hora de deixar treballar els polítics amb la màxima tranquil·litat possible. Però ja que hi torna a haver una esveramenta generalitzada, sento la necessitat d'introduir alguns elements de reflexió. Verbalitzar, i, per tant, normalitzar, si més no, els dubtes que a mi mateix em desconcerten i compartir-los amb els lectors i lectores que fidelment seguiu aquest blog. I escoltar els vostres, si voleu. I, sobretot, tocar de peus a terra i parlar el més concretament possible. Perquè, amb apel·lacions genèriques, que després no es desgranen, no anem enlloc.

Pel que fa a la governació de Catalunya se'ns plantegen tres grans escenaris possibles: a) La investidura de Carles Puigdemont; b) La investidura d'un altre candidat o candidata i c) La repetició de les eleccions. Examinem-los.

La investidura de Carles Puigdemont implica la reafirmació de la legitimitat i una confrontació directa amb l'Estat. Això és així en la mesura que el Tribunal Constitucional ha prohibit cautelarment la investidura telemàtica i, si es fes presencialment, només l'autoritza si és amb permís del Tribunal Suprem. Els alts tribunals de l'Estat, sobretot aquests, ja fa temps que es dediquen més a la política que no pas al dret. Això és un fet i, per molt que ens escarrassem, no canviarà, ni hi ha cap autoritat superior, ni a Europa ni al món, disposada a fer-los canviar. Per tant, si s'investeix Puigdemont, no podrà governar. Serà el president legítim, sens dubte, però no legal, i, per tant no disposarà a la pràctica dels mitjans necessaris per fer efectiu el seu govern. Òbviament no podrà tornar de Brussel·les, però, a més a més, la seva investidura es produirà en absència de gairebé la meitat de diputats, que ja han dit que, donat el cas, s'absentarien. El seu nomenament no es publicarà al BOE, ni el Rei el ratificarà. Continuarà vigent, i més actiu que mai, el 155 i, molt probablement, Rajoy disoldrà el Parlament i convocarà noves eleccions. A més a més, el ministre de justícia ja anuncia que el Tribunal Suprem, el mes de març -i es podria avançar- sembla que inhabilitarà preventivament els membres del govern i diputats empresonats i també els que estan a l'exili. Alguna dubta que el Tribunal Suprem en prendrà bona nota?

Quin sentit té, doncs, la investidura de Puigdemont? Una reafirmació simbòlica però destinada al fracàs? És un pols a l'Estat, però un pols a l'Estat només té sentit si hi ha alguna possibilitat de guanyar-lo, cosa que no passa en aquest cas. Hi ha grups, més o menys organitzats, de la societat civil, fins i tot algun partit polític i persones molt actives a la xarxa i en estat d'excitació permanent que es refugien en els mantres de la desobediència i la mobilització popular. Sóc partidari de la desobediència i de la mobilització popular i he desobeït i m'he mobilitzat cada vegada que em pertocava. Però, per mantenir el pols a l'Estat, no en tenim prou amb la desobediència i la mobilització popular. Això només seria efectiu si la desobediència i la mobilització fos mantiguda i majoritària, que no és el cas ni és possible . La gent es mobilitzarà puntualment i per a objectius concrets, fins i tot amb la policia al carrer, si voleu, es va veure l'1 d'octubre, però no es pot esperar que la gent es mantingui mobilitzada cada dia i a tota hora, set dies a la setmana, indefinidament. Prou complicada que tenim la vida. En canvi, l'Estat, si que es pot permetre mantenir les forces d'ordre públic mobilitzades permanentment. Alguns diuen: "l'economia, cal paralitzar l'economia, això és el que els fa mal". D'acord, això fa mal a l'Estat, també ens fa mal a nosaltres mateixos, però, deixant aquestes consideracions de banda, com paralitzem l'economia? No tenim una majoria social per fer-ho. Aneu als treballadors de la SEAT i digueu-los que es posin en vaga indefinida fins que l'Estat doni el seu braç a tòrcer. I continuem amb tots els exemples que volgueu... Impossible, i, a més a més, insostenible. Les famílies, ja extremadament baquetejades, no ho podrien aguantar. Fan trampa els que adopten posicions maximalistes i ho fien tot a la mobilització popular i a la vaga general o l'aturada de país indefinida. Perquè, suposo, que, a hores d'ara, ningú espera res de la comunitat internacional, oi? No ens alienem nosaltres sols. Són arguments que no se sostenen i és estèril i contraproduent que, quan se'ls fa notar, en lloc de raonar, tinguin una resposta purament reactiva: "covards", "autonomistes", "traïdors"... Els que mantenen aquesta actitud són les vaques cegues de l'independentisme, o potser les vaques de la mala llet, una cosa no treu l'altra.

Això vol dir que la solució sigui investir un altre candidat, sense amenaces de presó o d'inhabilitació, per exemple? No. Almenys jo no ho veig. Si això hagués de servir per pactar amb l'Estat, per acabar amb els processos judicials i per millorar l'autogovern de Catalunya, encara que fos dins del marc constitucional, es podria pensar com un moviment estratègic molt interessant. No hem pogut aconseguir la Independència per la via del Procés, doncs bé, retornem a la casella de sortida, recuperem els nostres polítics i dirigents socials, empresonats, encausats i properament inhabilitats i gestionem el país per millorara tantes i tantes coses que van de mal en pitjor i, mentrestant, gràcies, en bona part, a l'obra de govern, anem augmentant el suport social. Però això no anirà així, ja hem vist de què està fet l'Estat. Interpreten un simple ajornament com una rendició en tota regla, i una feblesa momentània (no sé si real i espontània o no) del President, com una ensulsiada de l'indepentisme... imagineu-vos si se'ls fes cas en l'orientació de la investidura. Ells no estan jugant una partida d'escacs, sinó un joc de guerra, amb foc real, que només acaba amb l'aniquilació de l'enemic. Ni presos al carrer, ni arxiu de les causes, ni retirada real i incondicional del 155 i la intervenció econòmica, ni ampliació de l'autogovern, ni respecte a l'activitat legislativa del Parlament de Catalunya... Ho entendrien tot com a senyals de debilitat i ho aprofitarien per collar-nos més. No han dit res que permeti esperar una actitud diferent, al contrari.

El Govern, i el Parlament, podrien desobeir, certament, però llavors ens tornaríem a trobar en l'escenari d'aquesta passada tardor: més autes del tribunal constitucional, més encausaments, inhabilitacions i possibles empresonaments, aplicació encara més àmplia del 155, etcètera. Potser la mobilització social seria més intensa en un cas així? No ho sé. Però, en tot cas, les limitacions estructurals es mantindrien: som els que som i la mobilització es pot utilitzar amb eficàcia de manera puntual, no es pot mantenir continuadament.

Ens queda l'escenari d'una nova convocatòria d'eleccions. Ahir, a Twitter, Germà Bel el defensava. Però davant d'un Estat políticament autista, de què poden servir unes noves eleccions? Ni que en el millor dels casos poguéssim augmentar el nombre de vots i d'escons. Ells continuarien raonant de la mateixa manera. La "Unidad de España" no es qüestiona ni s'amenaça en cap cas. És un principi sobre el que valdria la pena parlar llargament, més enllà d'aquests articles d'urgència, però, en tot cas, és el principi més sagrat per a l'Estat i per a la gran majoria dels espanyols, d'aquí la seva eficàcia simbòlica. Per tant, unes noves eleccions, només ens acabarien abocant, dintre d'un temps, a la mateixa situació que tenim ara. Unes noves eleccions ens porten a una dinàmica de bucle.

Quina és, doncs, la millor opció? Realment no ho sé, però ens hauríem de preguntar on hi ha el punt més feble de l'Estat. Quan el que tens davant és un mur, que no pots salvar, la millor estratègia és mirar d'obrir-hi un esvoranc per allà on tingui menys consistència. Jo m'inclino a pensar -sense tancar-me a altres estratègies- que la constitució d'un govern que judicialment no pugui ser qüestionat d'entrada pot ser l'opció amb més recorregut. Sempre i quan tingui les idees i les prioritats molt clares (començant per la recuperació dels represaliats polítics), i sàpiga explotar bé tots els racons de la política i de la legalitat. Més que res perquè les altres dues opcions em semblen directament suïcidis col·lectius. 

En tot cas, no sóc jo qui ha de dir com governar el país, ni ningú de nosaltres. Els toca als polítics de decidir-ho, però de decidir-ho pensant sempre en el bé superior de la societat i això vol dir de totes i cadascuna de les persones. A nosaltres el que crec que sí que ens toca, a part de respondre quan ens ho diguin, és d'exigir unitat, fèrria, inequívoca, i, si més no de cara enfora, sense fisures. Debat intern tot el que vulguin, però a la pràctica una sola idea i unitat d'acció. Això requereix renúncies de totes les formacions polítiques independentistes (i, si tinguessin un mínim de responsabilitat política i -sobretot- d'independència, també dels Comuns). Renúncies importants, en uns casos més que en d'altres, però renúncies imprescindibles, sense les quals no es pot respectar, de facto, la voluntat democràtica i no es pot governar en bé del país, és a dir, del benestar de tots plegats.

Llorenç Prats