LA CRIDA NO ENS DU ENLLOC

Ahir, a Twitter, vaig contestar una crítica a les declaracions de Sergi Sabrià sobre la Crida. Vaig dir: "Són d'esquerres [ERC] i JxCAT és de dretes, com la Crida, per cert. Dreta de tota la vida". Vam entrar en un intercanvi de comentaris, en el decurs dels quals, vaig fer també les afirmacions següents: "Unitat no vol dir uniformitat. I menys seguir tots com a corderets la vara de Puigdemont [...] La Crida només crida a la submissió al líder i a l'ideari de la dreta neoliberal". "Som així d'ingenus o ho fem veure? Hi ha una dreta independentista (el PdCAT, si vol continuar existint) i una esquerra independentista (ERC), més una [altra esquerra] antisistema (CUP) i els moviments de Puigdemont per continuar remenant les cireres (Crida, Consell per la República...). I populisme. Molt". "Qui ha fet de la unitat una trampa electoral ha estat CiU i derivats, i Puigdemont ha recorregut a tot per guanyar". I finalment: "Això no va d'independència, sinó d'hegemonia. Encara no ho has entès?".

Vaig rebre una allau de crítiques i desqualificacions. Unes desenes en forma de resposta o comentari autònom i una quantitat molt i molt superior en forma de likes i retuits de les crítiques i desqualificacions. També vaig rebre comentaris que defensaven el que deia i likes i retuits dels meus comentaris, bastant menys. Era impossible contestar un per un, i, per tant vaig remetre a tothom, en un tuit final, a aquest blog i a les opinions que hi he expressat repetidament. I em vaig comprometre a fer una entrada exprés per tractar això i intentar donar resposta a tothom. És aquesta. No m'agrada deixar a ningú sense resposta, i, per això, enviaré el link d'aquest escrit a tothom qui va intervenir en el debat d'ahir vespre amb una aportació pròpia (més enllà d'un like o un retuit) en qualsevol sentit.

Començo per demanar disculpes a qui es vagi sentir personalment ofès. No era la meva intenció. De vegades faig servir un llenguatge molt políticament incorrecte, m'agrada parlar clar i directe. Però no pretenc ofendre mai ningú, ni m'ofenc jo tampoc per un qualificatiu pujat de to. Tampoc no odio ningú (és una sort per a mi). Un dels corresponsals m'acusava d'odiar el PdCAT. En absolut. Ni tan sols em cauen malament. Simplement representen una opció política molt allunyada de la meva ideologia. I abomino el seu passat de corrupció i que, de vegades, facin trampes.

Un altre aclariment previ. Jo no milito a ERC. Ni tan sols estic sempre d'acord amb les estratègies d'ERC. La proposta tàctica de Joan Vendrell que va llançar l'altre dia al FAQS d'intentar arribar a l'opinió pública europea, en general, em sembla bé, però si s'ha de concretar en manifestacions a Europa, no. Em sembla una collonada. I, pel que he llegit, sembla que Junqueras ho avala. Però, normalment, sí que estic d'acord amb els objectius, per descomptat, i amb l'estratègia d'ERC, i regularment els voto, per la coincidència que tenim en aquest sentit. Res més.

Els arguments que van fer servir ahir les persones que van a escriure a Twitter en contra de les meves opinions venien a dir, fonamentalment el següent:

Que el que ara calia era transversalitat, en lloc de polítiques partidistes.

Que no atendre la crida a la unitat era trencar el bloc independentista.

Que, com que no ens posem d'acord, anem a les urnes.

Que la Crida no és de dretes perquè hi ha gent d'esquerres, alguns tan coneguts com el Ramon Cotarelo.

Que això de les dretes i les esquerres és d'ignorants.

Que ara era hora de pensar en termes de país i no de dretes o d'esquerres.

Que la gent d'ERC (o que vota ERC) van enganyats.

Que ERC no és d'esquerres, sinó de centre.

Que la CUP no és antisistema.

Em sembla que no em deixo res important. Intentaré contestar d'una manera sintètica i global i, si queda algun punt per respondre, el reprendré al final.

Per començar: Li podem canviar els noms, però hi ha política d'esquerres, diguem-ne socialista (preeminència del sector públic i de les necessitats de les classes subalternes) i política de dretes, diguem-ne liberal (preeminència del sector privat i del mercat capitalista amb un mínim paper del sector públic per subvenir els dèficits més peremptoris dels que quedin marginats pel sistema). El que no hi ha és política de centre. El centre és un punt, però no s'hi pot emplaçar cap alternativa. Normalment és un recurs retòric de la dreta (perquè defensar privilegis és lleig) o de l'esquerra socialdemòcrata (perquè no l'acusin de massa esquerranosa i d'amenaçar els interessos empresarials, ergo la riquesa del país). 

A l'independentisme hi ha una força de dretes, el PdCAT-JxCAT ara Crida Nacional (abans CiU i CDC), clarament, adherit (el PdCAT) al grup liberal europeu (ara l'han fet fora per la passada corrupció, i per la pressió de Ciutadans, que comparteix grup). Una força d'esquerres socialdemòcrata (ERC) i una altra més d'esquerres, antisistema (la CUP). Qui diu que la CUP no és antisistema, que recordi que el sistema del que estem parlant és el sistema capitalista, que sí accepten les altres forces (ERC també).

ERC ha estat independentista, republicana i d'esquerres des de la seva fundació als anys trenta. El que passa és que és un partit (potser per haver-ne passat de tots colors) possibilista. Que adapta la seva estratègia a les diverses situacions amb què es va trobant. El PdCAT (des de CDC a JxCAT) és un partit molt més recent, de la Transició, i ha estat sempre un partit liberal (i per tant de dretes) i regionalista, fins que, després del 2012 es converteix a l'independentisme (fa sis anys!). La CUP té els seus orígens també a la Transició, si bé fins fa poc no té rellevància en la política nacional. Però la CUP, que governa, i molt bé, una bona colla de municipis, té un problema, una contradicció inherent, en l'àmbit de la política nacional. La CUP està molt còmoda en la confrontació, però difícilment podria estar en el govern, tenir la responsabilitat de conduir la política nacional perquè toparia de nassos amb el sistema i, per tant, o bé es produiria un caos total, o bé, a la pràctica, hauria de renunciar als seus principis. Personalment no hi ha cap postulat de la CUP -crec que cap de cap- que no comparteixi (una altra cosa és l'estratègia), però sóc realista i penso que, si poguéssim aplicar la política d'ERC, que sí és possible, podríem saltar i ballar de contents. Per cert, l'unionisme també té partits d'esquerres, com els Comuns i el PSC (una socialdemocràcia més descafeïnada, però d'esquerres al capdavall) i de dretes: Ciutadans (liberals amb formes d'ultradreta i el PP, dreta conservadora pura i dura), molt més a la dreta que el PdCAT. Però compte eh! Hi ha abismes que els separen tant (el model de país) que no ens permeten veure que la política econòmica i social de Ciutadans i el PdCAT estan molt més pròximes que la d'ERC i el PdCAT per exemple.

La Crida és l'útim episodi d'una fugida endavant de Convergència, combinada amb una necessitat de Carles Puigdemont de realimentar el seu protagonisme. Convergència havia de fugir del món de corrupcions i infidelitats en què l'havien deixat enfangada Jordi Pujol i els seus. Es va fer independentista (encara que molta gent sospita que, dintre del PdCAT, hi ha molts militants no independentistes, no ho sé), va deixar anar el llast d'Unió. I es va refundar com a PdCAT, amb el dofí de Pujol, Artur Mas, com a màxim dirigent. és a dir, sense fer net. Mas encara tenia la presidència de la Generalitat i una còmoda majoria. Va atendre l'exigència de Carme Forcadell el 2012: "President, posi les urnes". I es va anar a unes eleccions -per separat- en les quals Mas demanava una àmplia majoria. No la va obtenir: el PdCAT va baixar i ERC va pujar, molt. Posats a indepentisme, la gent va preferir l'independentisme genuí. A partir d'aquí va aparèixer el pla d'Artur Mas d'anar a unes eleccions plebiscitàries. I crec que, per primera vegada, va sortir el cèlebre tema de la unitat. Mas temia que ERC els passés pel damunt. I ERC va acabar cedint, fent la famosa coalició de JuntspelSí, amb una llista encapçalada per Raül Romeva, però que, si guanyava, havia de fer president Artur Mas. JuntspelSÍ va guanyar, però amb una majoria insuficient per governar sols, quedava en mans de la CUP. I la CUP va vetar Artur Mas i aquí va començar un joc de la puta i la ramoneta entre Mas-PdCAT i la CUP. Curiosament, ERC no va mirar de treure'n cap rèdit polític. Mas volia, com a solució extrema, un president del PdCAT i fidel a la seva persona. I li va semblar haver-lo trobat en un obscur alcalde sense formació ni experiència en la política en el govern nacional: Carles Puigdemont. La CUP el va acceptar i va aprofitar la feblesa de JuntspelSÍ per forçar un full de ruta de divuit mesos, que necessàriament havia de dur a un xoc frontal amb l'Estat. Puigdemont va entrar a la presidència amb un perfil molt baix i jurant fidelitat eterna a Artur Mas, que, al cap de poc temps perdia qualsevol protagonisme.

Quan va arribar el xoc final amb l'Estat espanyol, ara fa un any, Puigdemont va fer marxa enrere i es va autoexiliar a Brussel·les amb l'excusa d'internacionalitzar el "procés". A Catalunya, mentrestant, vam quedar sotmesos a la dictadura del 155 i del poder judicial, que va agafar les regnes de la repressió i va empresonar tots els líders polítics i socials que no havien fugit. El govern de Madrid va convocar unes eleccions autonòmiques per al 21 de desembre, que tothom donava per descomptat que guanyaria ERC de llarg. Puigdemont ja es veia arraconat a Brussel·les i el PdCAT reduït a un paper testimonial. Recordeu els missatges convenientment filtrats amb Antoni Comín... "ens han sacrificat...". Llavors es va treure de la butxaca una carta màgica: JxCAT, la llista del president, amb pelegrinatges a Brussel·les inclosos, basada en el nucli del PdCAT i amb tot un seguit d'elegits, "tocats per la gràcia" del nou Messies. La bona nova, senzilla: "Si vols que torni el president, vota la llista del president". Amb l'estat de xoc i frustració que hi havia -i encara hi ha- a Catalunya, aquesta maniobra tan burda va sortir bé. I la "llista del president" va guanyar (per un grapat de vots) novament ERC. Tingueu en compte que ERC pot perdre i no s'enfonsa, Puigdemont no! 

Van seguir altres maniobres: tenir el país sota el 155 mentre es feia evident que ni presos ni exiliats no serien investits, per prohibició del Suprem. Imposar qualsevol membre de la llista del president (ni que fos simbòlicament) per davant dels altres membres del "Govern legítim" (presó per presó: per què Jordi Sánchez i no el vicepresident Oriol Junqueras? Política de partit). Més maniobres: forçar la detenció a Alemanya per recuperar el protagonisme (amb totes les garanties), Casa de la República a Waterloo, Consell de la República (algú sap què és?)... i finalment Crida per a la República, que és una "llista del president" bis i , de passada, eliminar competència i autonomia del PdCAT (Marta Pascal liquidada amb amenaces de Puigdemont "o Pascal o jo", i amb ella tota una executiva segurament massa crítica i amb poca presència puigdemonita). "Si vols que torni el president, vota el president"... "Si vols que tinguem república, apunta't a la Crida"... Vist el resultat de la primera promesa...

Si amb la Crida s'hagués buscat transversalitat de debò, no s'hauria fet sense pactar-la amb ERC i, si podia ser, amb la CUP. Però és que la Crida no era una plataforma unitària. Era (o volia ser) una plataforma unitària sota l'hegemonia de Puigdemont i de qui ell designi. És molt dir opinar que, després de fer-s'ho tot al damunt a l'octubre de l'any passat, li ha pujat el poder al cap? Jo ho veig així, ja em disculpareu els devots. Per tant: qui és que trenca el bloc independentista? Algú deia ahir de forma molt entenimentada: "justament la transversalitat es mostra anant per separat".


Jo entenc que continuem amb molta ràbia i frustració. Ara, d'aquí a creure en receptes miraculoses que ni tan sols dissimulen interessos personals (de l'exili i d'altres) i la necessitat de sobreviure d'un partit, hi ha un salt qualitatiu que hauríem d'anar amb compte de no fer. ERC, en aquest sentit, és valenta. Es pot equivocar, però és valenta. Diu: escolteu, la república ara no es pot fer, hem de ser molts més i per tant hem de convèncer molta més gent. I parlen també d'aliances que -almenys amb el PSC- no veig clares i amb els comuns, després de la crida a l'ordre d'ICV, potser tampoc. Ara, eleccions tampoc. Per què? Per fotre'ns un clatellot com deia algú? El que cal és treballar cadascú des del seu espai. El govern funciona. El president no, precisament perquè s'ha buscat una figura més feble que el propi Puigdemont per no fer-li ombra. M'hauria estimat més l'Elsa Artadi, francament. Crec que hauria tingut més capacitat i més autoritat, està massa preparada. I l'exili, el que ha de fer és delegar els seus vots, per reconstruir les majories -Puigdemont inclòs- i mirar què pot fer per ajudar, no per ser protagonista.


La república a curt termini no és viable, i, per tant, cal pensar estratègies a llarg termini. I pensar com entomarem les sentències que ens cauran al damunt, sense reaccions histèriques i estèrils. Perquè, en aquest camp, tampoc l'exili no ha servit de res. La famosa política exterior no ha captat ni un sol recolzament a la causa independentista per part de cap estat. Unes quantes sentències no reconeixent els càrrecs dels tribunals espanyols, que -i no dic que no s'hagués de fer- només serviran per encabronar-los més. I res més. Puigdemont és popular a Europa -i potser fora i tot-, però com una estrella del rock, un element de la cultura de masses, del folklore europeu. Això no ens serveix de res.


Per tant, la Crida no ens du enlloc. És normal que ERC, la CUP i Òmnium no n'hagin volgut saber res. El que no entenc de debò és que hi fa Ramon Cotarelo. És l'únic, dels altres personatges públics que s'esmenten podria parlar llargament sobre les motivacions que, a parer meu, és clar, els hi porten, però no cal. I després hi ha molta gent de bona fe que penso que realment necessiten respostes ràpides i contundents i pensen que allà les trobaran. És com la gent que pensa que la independència la té el poble a les seves mans i que només cal que es decideixi a mobilitzar-se i paralitzar el país. Santa inocència, oi? A la primera un 155 amb la tele, la ràdio i les escoles en mans de Madrid. I a la següent, estat d'excepció i fuerzas armadas al carrer. En una setmana, ni república ni autonomia, ni Generalitat ni Parlament. I Europa no mourà ni un dit, ni que hi hagi morts, com els refugiats. Prou feina tenen.


Hem d'assimilar la situació on ens trobem i treballar perquè les condicions per a la independència siguin reals el més aviat possible, tots junts, però cadascú des del seu lloc.


Llorenç Prats

EL CARRO PEL PEDREGAR

¿On anem? ¿On va a parar l'independentisme? Estem fent anar el carro pel pedregar, de baixada i sense frens i ens fotrem una hòstia com un piano. 


Que surti el jovent radical  i exigeixi l'impossible i s'encari amb la policia, siguin els Mossos d'Esquadra o sigui qui sigui, és llei de vida. És l'independentisme hormonal, podríem dir. 

Tots hem estat joves, escandalosament joves i tots hem fet coses semblants -i qui no ho hagi fet pitjor per a ell-. 

Ara bé, que a aquesta actitud s'hi afegeixin persones fetes i dretes, alguns ja d'edats provectes... és patològic. I que d'altres ho abonin, més enllà de la comprensió que mereix l'edat, és pervers, i, si és per interessos polítics, miserable.

A mi tampoc no m'agrada el govern. No m'agrada perquè el president Torra no sap on va, és un incendiari -potser contra la seva voluntat, m'importa un rave, però incendiari- i un titella del messies de Waterloo. De la resta del govern, de moment no en tinc cap queixa, sobretot pensant en el desgavell que es deuen haver trobat a les respectives conselleries després del 155. 

Però, a veure: ¿què se suposa que ha de fer el govern? ¿Ha de fer la república? ¿Ha de desobeir sistemàticament? ¿Ha de treure els presos al carrer? ... 

Però, ¿què ens hem pensat, que és això? ¿la Revolució Francesa? ¿Com punyetes es fa la república? No ho explica mai ningú, perquè ningú no ho sap!!! 

Diuen: "cal mobilitzar la població". Molt bé ¿i què cony vol dir "mobilitzar la població"? ¿Sortir tots -els independentistes, és clar- al carrer i tallar autopistes, trens, ports i aeroports... paralitzar el transport públic, col·lapsar les grans ciutats, aturar les empreses...? 

¿És això el que es demana? ¿I quan pensem que duraria això? A part dels enfrontaments civils que hi haurien entre la població, ¿quan penseu que trigarien a desplegar les forces armades a Catalunya? 

¿I què ens pensem, que en el cas que l'Estat desplegués l'exèrcit per aplacar la revolta, l'opinió pública internacional i les instàncies polítiques de la Unió Europea es posarien al nostre costat? Ja n'hi ha prou d'ingenuïtat!!! Acabarem tornant-.nos tots imbècils. 

Ningú es posaria de part d'una revolta que no podria ser de cap manera pacífica, perquè no és el conjunt d'una societat exigint els seus drets, sinó una part, el cinquanta per cent, i això, a ulls de la resta d'Estats europeus, i de l'opinió pública, la deslegitima. I legitima l'Estat per reprimir-la. És així.

Europa, òbviament, no vol una Catalunya independent. Només li falta això! Però encara menys vol que Catalunya generi un conflicte dintre de les fronteres de la Unió i, per tant, en aquest supòsit, sempre recolzarà l'Estat espanyol.

¿Es pot fer alguna altra cosa per aconseguir aquests objectius de manera immediata? Jo no veig res, que no siguin contes de la vora del foc. Si algú té alguna estratègia sòlida, que m'ho expliqui i potser m'hi apunto. Jo sempre estic disposat a escoltar i a canviar d'opinió quan em convencen.

Però la realitat d'ara mateix és que la República Catalana no existeix, ni se l'espera, de moment. Només existeix en forma ectoplasmàtica a Waterloo i en aquells que van ser tocats per l'esperit de Waterloo i van sentir que formaven part dels elegits per predicar la bona nova. 

Per assolir la República Catalana -ho he dit mil vegades- necessitem una majoria incontestable. Un veritable clamor social -ser molts, insisisteixo, no cridar més-, de manera que aquesta voluntat no es pugui ignorar i s'hagi de ratificar en referèndum. Si arribem aquí i guanyem molt clarament el referèndum -amb un seixanta o un setanta per cent com a mínim-, llavors potser -només potser- podrem fer veure al món que es tracta d'una voluntat irreversible i que democràticament cal respectar. Però per arribar aquí hem de crear primer aquesta realitat incontestable.

Fem que l'independentisme creixi fins a ser rotundament majoritari. Llavors podrem parlar en nom del poble. Ara, quan els més eixelebrats parlen en nom del poble, em pregunto, en realitat, en nom de qui parlen.

Perquè, sí, és clar que hi ha un fenomen de radicalització juvenil, diguem-ne fisiològic, però, a part d'això, ¿qui alimenta les xarxes? ¿la deriva de l'ANC? ¿el discurs dels CDR...? Tot això. 

En part la CUP, evidentment. També he explicat moltes vegades que, factors generacionals a banda, la CUP viu de la confrontació. És un moviment antisistema i el que li interessa no és una República Catalana, sinó una República Catalana Anticapitalista, i, mentrestant, viu còmodament instal·lada en la confrontació. ¿Que, per aconseguir-ho, cal recolzar un president de la Generalitat liberal, de dretes, com Carles Puigdemont...? cap problema, són moviments tàctics que afavoreixen l'estratègia de fons. 

També hi ha tota la gent que viu el procés més visceralment que racionalment, que necessiten creure -"I want to belive"- i que han trobat en la figura llunyana i contradictòria, però amb un màrqueting collonut, de Carles Puigdemont aquest influencer, aquest heroi cultural que els guia i té l'habilitat de parlar-los als ulls i dir-los "en veritat et dic, avui seràs amb mi al paradís". És mentida, però cola de meravella. D'aquí l'èxit de Puigdemont a les eleccions del 21 D, contra tot pronòstic.

Però no crec que això ho expliqui tot. Jo m'ensumo una operació de més fondària, portada des dels partits espanyolistes, des del CNI o des del Deep State, com vulgueu, que està contribuint poderosament a la divisió de l'independentisme. 

És una divisió que no ens podem permetre, ara menys que mai, o sinó tots aquests darrers anys passaran definitivament a la història i l'Estat espanyol haurà guanyat una altra vegada. Més que més quan dintre d'uns quants mesos arribarà la veritable prova de foc. la condemna del presos polítics, els veritables màrtirs dels procés. 

Hem de saber molt bé quina serà la resposta -que ha de ser conjunta- de l'independentisme, del sobiranisme en general, dels partits realment demòcrates que saben que això és una farsa i un escarment. 

Però cal tenir molt ben pensats la direcció i l'abast de la nostra reacció. I això ha de ser liderat pel govern. No sé si del senyor Torra, o d'algú altre que tingui les idees polítiques més clares i la capacitat de fer-ho, sense hipoteques ni melancòliques dependències.


Llorenç Prats

FULL DE RUTA PER A UNA LEGISLATURA CALENTA

Per a molta, molta gent, l'independentisme ha estat una reacció contra la degradació de la qualitat de vida de les classes mitjanes i populars; contra la manca de perspectives de futur per a totes les generacions, cadascuna amb la seva problemàtica; contra la ineficiència d'una administració llunyana i feixuga.

Ens van fer pagar la fallida del capitalisme financer i de les seves polítiques especulatives amb els nostres llocs de treball, els nostres sous, les nostres pensions, les nostres expectatives i les prestacions de l'estat del benestar, començant per la salut i la dependència.

Això ho vam anomenar crisi, quan de fet es tractava d'un espoli de la part majoritària de la població, similar, però més edulcorat, al que fa tant de temps que estan aplicant als països provinents de les antigues colònies d'uns i altres imperis (eufemísticament anomenats “tercer mon”).

Ara, com que els negocis ja els tornen a rutllar, com que el capital pot tornar a guanyar diners partint exclusivament dels diners, diuen que la crisi s'ha acabat. Hi ha més rics que mai i més pobres que mai, les classes mitjanes -que formen una nebulosa complexa- estan desapareixent. Ningú té res garantit, vingui d'on vingui, sigui home o dona, tingui els estudis que tingui i l'edat que tingui. Tothom pot acabar vivint a sota d'un pont i no és dir per dir: no hi ha xarxes de seguretat. Però diuen que la crisi s’ha acabat.

No és cert. L’espoli continua. I o bé formes part dels espoliadors o dels espoliats -i actues en conseqüència-, perquè, compte! Es cau molt ràpid, però aixecar-se de nou és una quimera. La resta és retòrica, contes i llegendes perquè ens empassem una realitat altrament indigerible.

Els estats, subordinats als interessos superiors del capital, han donat cobertura a aquesta carnisseria. Tant se val si parlem dels morts de l'Orient Mitjà, de la Mediterrània, dels carrers de les societats occidentals, o de l'agonia dels pensionistes i dependents, dels aturats, dels joves que no poden viure dignament de la seva feina i planificar una vida pel seu compte... Tot és carn per alimentar la mateixa obscena riquesa d'una classe privilegiada.

Ells s'han adaptat la mar de bé. No perden ni el consum intern. Saben quan costa la samarreta que porto posada? Tres euros. I és nova, i no és lletja (en tot cas, no tinc cap samarreta que costi més de sis euros). La porto pel carrer. L'ha fabricada algú a Bangla Desh, l'han transportada fins a Barcelona, al magatzem on la vaig comprar, on una dependenta em va indicar on estaven les samarretes i una caixera me la va cobrar. Tenint en compte que hi ha uns costos materials i empreses que hi guanyen diners, quan deuen cobrar les persones implicades en la confecció, el transport i la comercialització de la meva samarreta? Facin números. I així tot.

Quan tot això es va posar en marxa -i molta gent no s'ho creia-, d'altres vam començar a mostrar-nos inquiets de diverses maneres. Vam escriure, ens vam mobilitzar, vam activar les xarxes socials... amb major o menor intensitat segons els casos. Hi va haver un 15 M...

Jo, com molta altra gent, primer vaig estar entre els indignats, però, veient que l'Estat espanyol formava part del problema -una part consubstancial-, veient que el sistema ja preparava una resposta autoinmunitària, valent-se dels tentacles dels mitjans de comunicació, promocionant l'auge de Podemos mitjançant La Sexta... vaig sentir el crit de la gent al carrer l'11 de setembre de 2012 i em vaig acabar de convèncer que només des d'una estat independent podríem intentar canviar les coses.

Teníem garanties que això fos així? No. Cap. Però sí que teníem esperances fundades. La societat civil catalana és molt potent i està molt conscienciada de la necessitat de viure en una societat pròspera, justa i solidària. Si hagués pensat que una Catalunya independent només serviria per reproduir els vicis de l'Estat espanyol, però en català, no hi hauria esmerçat el més mínim esforç. No ho penso.

D'aleshores ençà hem fet un camí llarg i tortuós del qual hem parlat a bastament. Arribats en aquest punt, just abans de començar un curs que tornarà a ser decisiu, hi ha poques coses clares, però les que ho són, ho són diàfanament:

1.- No hi ha cap sortida dintre de l'Estat espanyol. Governi qui governi, l'Estat és una maquinària immensa i feixuga que acaba imposant la seva lògica. El govern no governa l'Estat, només hi fa les reparacions necessàries perquè tot continuï funcionant. Per això, a l'estat, li calen governs diferents que es vagin alternant, sempre que tots estiguin en el mateix rumb global. Així, l'un corregeix els excessos de l'altre i viceversa. Per tant, jo entenc que la independència continua essent l'única esperança, que no certesa.

2.- L'Estat espanyol no és Espanya, però, per desgràcia, hem vist que s'assemblen molt. L'Estat espanyol és fosc i endarrerit amb vincles inconfessables amb el franquisme i tot el que això ideològicament comporta, especialment per part d'institucions tan importants com la monarquia, l'església, l'exèrcit i les forces de l'ordre, la judicatura (no tothom, però sí el discurs dominant). És el discurs també del cap suprem de tot plegat, del capital. Aquest discurs utilitza els mitjans de comunicació per atiar una imatge capciosa de Catalunya i fomentar-ne l'odi. Lògicament, l'opinió pública, s'empassa aquest mateix discurs i acaba configurant una societat igualment fosca i endarrerida, trufada de grups i de complicitats cada cop més descarades amb el franquisme, o, si més no, amb una Espanya post-franquista, que pretenen democràtica (perquè vota cada quatre anys!), però que té molt més de franquista que no de post.

Hi ha gent d'Espanya que es queixa i diuen que no es pot generalitzar. M'agradaria creure-ho, però, si hi ha una altra Espanya, on és? Per què no es manifesta obertament? Per què no surt afirmant sense ambages el dret de Catalunya a l'autodeterminació? (com fan activament gent com Ramón Cotarelo, Suso del Toro, Bea Talegón, i d’altres)... No s'entén. Potser és que són quatre gats i sense rellevància, una cosa estrictament marginal.

3.- Europa no té cap interès en què Catalunya s'independitzi (i la resta del món tampoc, però vaja). Més ben dit. Europa té tot l'interès en què Catalunya no s'independitzi. Que no li agrada tenir un "problema català"? Segur. I farà tot el possible perquè Espanya i Catalunya s'entenguin i trobin una solució, però d'encaix, no de separació. Si s'exporten problemes de drets humans i de democràcia als seus territoris, Europa no donarà la cara per la impresentable justícia espanyola. Però, compte!, això no vol dir que Europa recolzi en cap moment la causa de Catalunya, com alguns, interessadament, ens volen fer creure. És un bon precedent per a tots els represaliats polítics: presos i exiliats, però res més.

És més, Europa només considerarà que cal pressionar Espanya perquè accepti un referèndum si l'independentisme a Catalunya arriba a ser una força abassegadorament dominant, amb un setanta o un vuitanta per cent. I encara, en aquest cas, sempre i quan Catalunya, en cas de guanyar i proclamar-se com a república independent, accepti una fórmula d'estat associat amb Espanya, o bé en garanteixi el sosteniment. Perquè Espanya, sense Catalunya, no té viabilitat.

4.- De tot això en deriven estratègies tant per part dels partits espanyolistes com per part de les forces independentistes. Els partits espanyolistes -els de Madrid, vull dir- , tocats per la corrupció i el malestar, amb dificultats per oferir projectes il·lusionadors a la població, amb dificultats per establir majories estables, més fragmentats que mai des del 1982, han descobert en l'anticatalanisme un filó imprescindible per assentar les seves expectatives electorals. La catalanofòbia és el nou opi del poble espanyol (o potser caldria dir més afinadament, la fòbia a l’independentisme i als independentistes).

Els partits aspiren al poder i a la poltrona. Ja no saps què és el que importa més. El poder d'un govern estatal, en un estat com Espanya, és poca cosa. Però tota la parafernàlia del poder es manté. Ja fa anys que cap governant (si més no d'aquests països perifèrics) no canvia res d'important a les societats on governa, remena les cireres, però no en pot fer el que vulgui ni canviar-les per albercocs. Se'n pot ficar alguna a la butxaca d'estranquis, moure-les una mica cap aquí i cap allà, però, sobretot, remena les cireres. L'aparença de poder, per a molts governants, és tant o més important que el poder mateix. I les seves franquícies a Catalunya es dediquen a fornir-los imatges i històries, inventades o generades per ells mateixos de conflictes, tensions i ruptures inexistents. Més ben dit: potser sí que existeixen alguns conflictes, tensions i ruptures -en tot cas molts menys del que volen i diuen- però només en la mesura que la política única de Ciutadans, especialment, i també del PP sembla orientada exclusivament a crear aquestes situacions de conflicte, aquesta divisió social i a magnificar-la, comptant amb els mitjans de comunicació com a aliats.

5.- I les forces independentistes què fem? Doncs, barallar-nos, que és una cosa molt nostra i enganyar-nos, que també hi tenim pràctica.

Des que el fracàs relatiu de Junts pel Sí va mostrar a les clares els límits electorals de l'independentisme, haguéssim hagut d'emprendre una estratègia molt més pacient i de fons adreçada a aconseguir una majoria independentista incontestable (després hi tornaré). En lloc d'això, ens vam llançar a una incerta confrontació amb l'Estat que havia de culminar en un referèndum que ja sabíem quin resultat donaria.

Amb això, la majoria independentista es va posar al servei dels interessos de la CUP, que només existeix en funció d'una política de confrontació permanent i utòpica. I va donar ales, a polítics com Carles Puigdemont , un periodista liberal d'escassíssima entitat política, beneït per la CUP (malgrat la distància ideològica) en la mesura que garantia una estratègia nítida de confrontació. Amb això es va forçar el pols amb l'estat fins a la declaració unilateral d'independència amb la meitat del país en contra.

Tot això s'havia de fer? Doncs, probablement, sí. Calia sotmetre a prova la força de l'Estat i les nostres pròpies forces. Es va fer i vam comprovar els resultats: l'Estat va respondre de manera devastadora, amb la intervenció de les institucions catalanes i l'empresonament de tots els membres del govern que no van córrer cap a l'exili, a més a més de la presidenta del parlament i de les dues principals entitats civils independentistes. Va fer retrocedir Catalunya a una etapa pràcticament preautonòmica, sense posar ni un tanc al carrer.

6.- Vist l'estat de les coses, sembla més que obvi que no hi ha cap més camí per transformar la societat catalana mitjançant la independència que arribar a aconseguir aquesta majoria independentista incontestable que, des del principi, hauria d'haver estat l'objectiu. Una majoria independentista no s'aconseguirà amb rondalles per a criatures i ànimes càndides (com que tenim una república, un consell de la república i un president de la república a l'exili, que un dia tornarà cavalcant un corser blanc. Tot això és mentida. I tots els que ho sostenen ho saben o són curts de gambals).

Això s'ha d'aconseguir des del que tenim, des de l'autonomia (i si es pot pactar una autonomia més àmplia, no siguem estúpids i fem-ho. Perquè no es pot fer res des del que no es té, això és una pura evidència).

Cal que el govern governi i faci una política social i nacional de progrés inequívoca i engrescadora. I que s'expliqui clarament a la població. Per exemple: sanitat (o infraestructures): "Tenim això, ens falta allò, això funciona bé, allò no. Què podem fer per millorar el que tenim i el funcionament de les coses: això sí, i ho fem, això no perquè depèn de l'Estat o de qui sigui. Ergo: necessitem això o allò perquè tot vagi bé i l'Estat (o qui sigui) ens ho nega".

Una, no bona, excelsa, gestió i una política de claredat i denúncia de tot allò que no es fa o es fa malament (amb identificació de responsables) és el que pot engrescar molta més gent en un projecte de país i arribar a imposar la independència com una realitat de fet. Augmentar les majories no és una qüestió de màrqueting polític, sinó d'íntim convenciment, d'evidència, de fets de govern.

7.- Això hi ha gent que no li convé gens. Als partits unionistes, que, ho diguin o no, amb la boca petita o a crits, volen espanyolitzar Catalunya. Catalunya no els interessa més que com a terra de conquesta. És el cas del PP, el partit de la dreta rància, dels amos de tota la vida, un partit de clara tradició franquista i espanyolista, el que volia (i vol) “espanyolitzar” els nens catalans, entre tantes altres coses.

Tampoc li interessa a Ciutadans, un partit nascut per trencar internament la societat catalana i que no desaprofita cap ocasió per fer-ho, un partit que, a hores d'ara, per diferenciar-se del PP, s'ha hagut de decantar cap a posicions més pròximes als feixismes històrics (fins i tot en les formes -repetir una mateixa consigna fins a la sacietat, etc.-), i que, a més a més, s'ha convertit en l'aposta electoral del capital davant d'un PP que, a Catalunya, ho té pelut. 
No parlo ja del PSC o de Comuns Podem perquè prou feina tenen a aclarir-se internament. Són l'herència de partits compromesos amb la transició i que no saben com casar la seva ànima catalanista (que la tenen), amb la seva ànima internacionalista-solidària (que, a la pràctica, vol dir espanyolista). 
Tampoc no li interessa una política realista d'avenços a partir de la realitat actual a la CUP, perquè la CUP, ja ho he dit, viu en la confrontació, la desobediència i l'antisistema, i el possibilisme l'amenaça directament. Encara que el radicalisme utòpic no porti enlloc (i ho saben), és la benzina que els permets de subsistir (i créixer o decréixer segons les circumstàncies). La CUP, si frena, se'n va a terra. 
I el mateix es podria dir de Puigdemont i els seus successius moviments. Ara és la Crida per Catalunya. Tant se val. És Puigdemont com a líder messiànic, i, a hores d'ara, per desgràcia, el govern de la Generalitat com a corretja de transmissió dels interessos de Puigdemont, negligint estrepitosament l'obligació i l'oportunitat de governar molt proactivament el país. 

8.- Això no pot continuar així. Cal tancar una etapa, que implica jubilar Puigdemont i totes les falòrnies que volen capgirar el que va ser el resultat final de tot el procés. Que no és ni la República catalana ni la Comunitat autònoma dins l’Estat espanyol, sinó una realitat a construir (i que personalment espero i desitjo que ens porti a la independència, però s'ha de fer). Cal instituir un govern de la Generalitat (pot ser el mateix, si canvia d'actitud, i, si no, que es facin eleccions) que governi amb ànima independentista però amb eficàcia teutònica, i que sàpiga gestionar d'una manera òptima i comunicar igual de bé (les persones hi són). Cal aprofitar la situació actual tal com és i cercar la fi del conflicte (amb alliberament -tan discret com es vulgui- de presos inclòs) i posar un parell de marxes més, com a mínim. 
Que la necessitat d'independència es converteixi en una evidència. Llavors la tindrem. Ara, totes les historietes fantàstiques que alguns -i de molt males maneres- continuen volent-nos fer creure, només fan el joc a l'espanyolisme. Quin sentit tenen? Mantenir la presència política de Puigdemont? Si un dia Puigdemont desapareix de l'escena política o adopta un paper tan discret com ha fet la Marta Rovira -per exemple-, potser estaré disposat a considerar que no ens trobem davant d'un fenomen de messianisme i culte a la personalitat de manual. De moment és així.

Cal que la societat catalana sigui socialment independentista, abans i per tal que el país sigui políticament independent. Aquest és el meu somni. Un somni que, per raons ben diverses, uns i altres s'entesten a fer impossible.

Llorenç Prats

NO GAIRE RES DE NOU AL NORDEST

Suposo que, d'unes setmanes ençà, des de la investidura del president Torra i la moció de censura de Pedro Sánchez, tots tenim una certa sensació de vertigen. No passa dia que no hi hagi algun episodi sonat per comentar. Tanmateix, si t'abstreus de l'escandalosa casuística, si et capbusses en els corrents profunds de la política, veus que, en el fons, la situació ha canviat poc o gens. El Jordi Barbeta explicava ja fa dies a El Nacional una teoria conspirativa, segons la qual l'Estat Profund -el Deep State- hauria propiciat el canvi formal de govern a Madrid per tal de canviar les formes sense que s'alterés el fons de les coses, no només pel que fa a Catalunya, sinó també pel que fa als interessos de la política neoliberal. Això explicaria, per exemple i entre altres coses, la no dimissió de Mariano Rajoy, permetent que prosperés la moció de censura, com si fos un canvi pactat. La tesi és molt atractiva i està ben raonada, però vés a saber. La podeu trobar aquí: https://t.co/CDggG8MNOO  En tot cas, fos maquiavèlicament preparada, o es donés més o menys espontàniament, l'operació lampedusiana de canviar-ho tot per fora perquè no canviés res per dins s'ha produït. Vegem com han quedat les coses:



A Madrid, o sigui a l'Estat espanyol, hi ha tres forces principals a considerar: el poder polític, el poder judicial i l'opinió pública. El poder polític executiu, el nou govern de Pedro Sánchez, és d'esperar que modernitzi l'Estat, que faci, si més no, alguna tímida passa per aconseguir una major justícia social i, respecte a Catalunya, que distendeixi la situació -que retiri recursos a lleis catalanes, que faci aproximacions dels presos polítics i que miri d'aconseguir resoldre per tots els mitjans aquest capítol -el dels presos-, que els és especialment enutjós, que faci inversions, que dialogui... ¿què més? ¿Que accepti, ni que sigui en teoria, el dret dels catalans a l'autodeterminació? ... No, això és una línia vermella, per al PSOE i per a qualsevol altre partit espanyol. Ens poden oferir terceres vies, règims fiscals especials, com en el cas dels bascos... No res més enllà d'això. La Constitució, interpretada al peu de la lletra i la unitat d'Espanya són intocables per a ells. O, més ben dit, la part de la Constitució que postula la indissoluble unitat d'Espanya és intocable. D'altres aspectes se'n pot parlar. És veritat que el govern de Pedro Sánchez, depèn, entre d'altres, de les forces independentistes per mantenir-se en el poder i per poder aspirar a guanyar les properes eleccions, per això farà concessions menors i concessions formals, però en el tema de la unitat d'Espanya, ni tan sols de la possibilitat de posar-la a debat, comptarà amb el recolzament de Ciutadans i del PP. L'estat farà pinya contra l'independentisme.


El poder judicial no fa cara d'afluixar. Aquests dies, amb les sentències sobre violacions i la ratificació del Tribunal Suprem dels càrrecs de rebel·lió i malversació de fons (a més a més de sedició i desobediència) contra els polítics i líders civils independentistes, ja veiem el desori i la descomposició que regna en la tercera pota de l'estat de dret. No és d'esperar que, en els processos que afecten a Catalunya, afluixin. I, en tot cas, el paper que pot tenir el govern en aquest terreny, via, sobretot, la Fiscal General de l'Estat i, per derivació, el conjunt de la fiscalia, no és insubstancial, però tampoc pot canviar radicalment la marxa de les coses. Ja hem vist també el cas que fan els jutges espanyols dels correctius que els arriben d'Europa. Molt poca esperança en aquest sentit. Potser indults, un cop s'hagin dut a terme els judicis corresponents.


L'opinió pública depèn, en bona part, de l'opinió publicada, sobretot a les televisions, després a les ràdios, els diaris, les xarxes socials... Aquesta opinió pot ser més o menys virulenta, però, no ens enganyem: mai no acceptarà tampoc el dret a l'autodeterminació de Catalunya. La immensa majoria de ciutadans de l'Estat espanyol, i crec que tampoc la majoria de polítics, ni de jutges, periodistes, etc., que Catalunya vulgui sortir d'Espanya. Algú se'ns ha d'haver menjat l'enteniment perquè Catalunya, o una bona part de Catalunya, no se senti espanyola. Ha de ser un rampell de bogeria, un supremacisme sobtat que ens afectat. I això ¿en raó de què? Doncs de què Espanya, segons ells, és una realitat històrica pràcticament eterna (per això quan expliquem que no diuen que adoctrinem) i, a més més, deixeu-m'ho dir en castellà, perquè "España es lo mejor". És com si una part d'Amèrica -dels USA-, volgués deixar de ser americana. Si tothom en aquest món voldria ser americà! Si tothom voldria viure a Espanya! Som "rars" els "catalans" -la gent de Nou Barris ja m'entén-. .


Aquest matí sentia a la ràdio a Manolo el del bombo que demanava la intervenció del govern perquè als estadis del Mundial de Rússia li han prohibit entrar de l'instrument. Ja sé que molts progres espanyols consideren que aquestes coses són rèmores del passat que tota societat arrossega i que no poden ocultar que Espanya és un Estat de Dret i democràtic. modern i homologable amb totes les democràcies europees. Aquesta idea, repetida fins a la sacietat, m'ha fet pensar en el fragment d'una entrevista a l'editor Rafael Borràs, que llegia ahir. Deia:


"La transición no fue otra cosa que una transacción entre dos debilidades. La de los franquistas reformistas, como Adolfo Suárez y Martín Villa, que intentaron que todo cambiara para que todo siguiera igual, y la de las diferentes oposiciones, conscientes de que no eran capaces de asaltar no ya el Palacio de Invierno, sino ni siquiera el chalet de verano"

D'Europa suposo que ja no n'esperem res. Després del rentat de cara que ha representat el canvi de govern a Madrid i la política tolerant i dialogant que se suposa que tindrà Pedro Sánchez -fins i tot sap parlar anglès!-, ja poden proclamar alt i clar que Espanya és no només un Estat de Dret de plena llei, sinó un dels pilars de la Unió, com va demostrar amb el seu generós gest pel salvament dels refugiats de l'Aquarius. Cal resoldre l'emprenyador assumpte dels processos a polítics independentistes, però és qüestió de temps i ningú dubte del compromís de Pedro Sánchez per desjudicialitzar el conflicte. Ahir, el Frankfurter Allgemeine, gairebé exigia al govern federal alemany que retornés Puigdemont a la justícia espanyola. Amb el nou govern espanyol, Europa, que no era tan sensible a les aspiracions de l'independentisme com a les barbaritats de l'Estat, perdrà tot interès pel tema. I els exiliats poden criar teranyines si no s'acullen a les solucions polítics que, quan pugui, els oferirà el govern de Madrid. Ahir hi va haver un episodi ben galdós entre el president Torra i Pedro Morenés, ambaixador espanyol als Estats Units. Però fixeu-vos com s'han afanyat els mitjans a remarcar que Morenés està a la llista de cessament pendents de Pedro Sánchez.

Però, i a Catalunya. ¿Què passa a Catalunya? Doncs tampoc no massa res de nou. Gràcies a la formació de govern de la Generalitat s'han pogut començar a desencallar moltes coses i reviscolar-ne d'altres que havien quedat en stand-by. S'està treballant molt, pel que jo sé, en l'àmbit d'educació, d'exterior, d'afers socials i espero que també -no en tinc notícies directes- en sanitat, cultura... Polítiques autonomistes, sí, però polítiques que permeten respirar als que ja estàvem arribant a situacions d'asfixia. Infrestructuralment es treballa. Superestructuralment es manté aquesta mena de discurs dual, que espero que s'acabi aviat. No vull tenir un president provisional de la Generalitat que vagi a passar la lliçó cada més a Berlín. Ja n'hi ha prou de tota aquesta història.

La consellera Ponsatí diu que l'octubre passat el govern anava "de farol". L'expressió és desafortunada, però, dit això, ja he sostingut moltes vegades que el govern de la Generalitat no tenia cap més opció que forçar l'Estat fins al límit (el dubte, en tot cas, seria si va parar massa aviat). Un cop plantejat el pols a l'Estat, l'única realitat és que es va perdre i es va imposar un estat d'excepció. Mai no hi ha hagut república catalana. I, des de l'estat d'excepció, l'Estat -i ningú més que l'Estat- va convocar unes eleccions explícitament autonòmiques. Si no es volia l'autonomia es podia no haver acceptat les eleccions i continuar plantant cara, però no es va fer. Es van fer les eleccions i vam guanyar les forces independentistes. I, per tant, teníem dret a formar un govern de la Generalitat autonòmica -d'això anaven les eleccions-, que massa que va trigar. Pretendre una altra cosa és faltar a la veritat i perdre tota credibilitat.


Tanmateix, continuem tenint una part de l'independentisme, minoritària però sorollosa, enrabietada com una criatura exigint la restitució de Puigdemont i la implantació de la república. Mentrestant la part majoritària i més enraonada de l'independentisme treballa per per fer valdre al màxim l'autogovern de Catalunya i per aconseguir la república en el termini menys llunyà possible. L'espanyolisme, amb un PP pràcticament fora de joc i un PSC ara menys agressiu, troba la seva màxima expressió en Ciutadans i plataformes com Societat Civil Catalana i la formació ultradretana Vox. La missió de l'unionisme és dividir, tensionar, fracturar al màxim la societat catalana, un joc en el qual els independentistes legitimistes els són molt útils. L'estratègia és simple però eficaç perquè s'hi apliquen amb molta perseverança: predicar la fractura de la societat catalana per fracturar-la efectivament i així poder continuar dient que està fracturada, que és el que els mitjans i, per extensió, la societat espanyola, majoritàriament, volen sentir i creure.


Davant de tot això, de certeses essencials sobre la unitat d'Espanya, de negació de la realitat per part de republicans legitimistes, de creació contínua de tensions i malestar per par de l'unionisme... l'únic camí és continuar avançant, mitjançant una obra de govern, i una tasca de tots plegats, sòlida i ben feta, amb els objectius clars i estables. Sense adelerar-nos i sense badar.


Hi ha un fet fonamental que sembla que a Espanya hi hagi molta gent, i pràcticament tots els dirigents, que no volen entendre i és que, a l'entorn de dos milions de catalans i catalanes ja hem desconnectat, ja no ens considerem espanyols, encara que ens forcin a ser-ho a efectes burocràtics. El repte ara, i no n'hi ha d'altre, és ampliar aquest contingent i arribar a ser molts més, perquè, només quan, en lloc del cinquanta per cent de la població, siguem el setanta o el vuitanta, l'Estat espanyol es veurà obligat, sí o sí, a permetre que ens autodeterminem. I això no és una qüestió de proselitisme, sinó de qualitat de vida, de fer, amb els instruments actuals, de Catalunya, una societat econòmicament, socialment i políticament més avançada. Per a això necessitem deixar estar els Jocs Florals i posar-nos tots els independentistes i els que creguin en el futur del país en general a treballar col·lectivament, com sabem fer-ho, denunciant tots els entrebancs i pals a les rodes que ens posaran, segur, que la gent ho vegi. Però no dedicant-nos només a això i a batalles simbòliques i dialèctiques.



Deia Joan Maragall:


"Esforça’t en el teu quefer com si de cada detall que penses, de cada paraula que dius, de cada peça que poses, de cada cop de martell que dones, en depengués la salvació de la humanitat. Perquè en depèn, creu-me."  



De cadascun dels nostres actes depèn el futur de Catalunya, de les futures generacions i del llegat que deixem al món. Des del president Torra fins a tu i fins a mi. Tots plegats. Doncs vinga, va. Som-hi. Només així aconseguirem la república. No hi ha dreceres.


Llorenç Prats  

Ver actividad del Tweet

SIGUEU DIGNES DE LA RESPONSABILITAT QUE HEM POSAT A LES VOSTRES MANS

Hi ha un seguit d'evidències flagrants que, si no s'apliquen, cal atribuir-ho a un greu procés d'alienació o a interessos inconfessables.

La primera és que necessitem un govern a la Generalitat. No ara, ja fa sis mesos, o bé, com que fa sis mesos no depenia de nosaltres, en fa quatre. En tot cas no ens podem permetre de passar més temps sense govern. Per a què volem un govern? Per governar, evidentment. Els governs només serveixen per governar. Hi ha sectors que diuen que tant se val, que el govern espanyol no deixarà que un govern de la Generalitat sigui efectiu, que només li deixarà gestionar les engrunes, i que val més continuar sense govern i augmentar l'actual context de tensió perquè internacionalment es forci l'autodeterminació de Catalunya i s'arribi a la república. Tot això és un grapat de mentides, o autoenganys, i fantasies. Un govern de la Generalitat és una estructura d'autoritat i, per tant, per limitat que estigui en les seves atribucions, representa un baluard imprescindible des del qual defensar el país i la societat catalana, evitar que se li causin més danys i fer que torni a reprendre la via del progrés. D'altra banda, la Generalitat té unes atribucions que li han estat conferides per la Constitució i l'Estatut d'Autonomia. I aquestes atribucions no se les pot saltat l'Estat. L'Estat basa el consens nacional i internacional contra el procés català en el fet que el procés s'ha saltat, ha esbotzat, les lleis fonamentals, començant per la mateixa Constitució. Si l'Estat fes el mateix, posaria en perill el recolzament, tant interiorment, del conjunt del bloc constitucionalista, com exteriorment, de la Unió Europea. Vegem com, fins ara, el poder polític ha anat amb compte en aquest sentit, fins i tot en l'aplicació d'un article 155, que s'han hagut d'inventar, però, en el qual han respectat determinades línies vermelles: l'escola, els mitjans de comunicació públics, la llengua... i l'han aplicat per a un temps limitat (en principi de dos mesos), mitjançant la convocatòria d'eleccions, que anunciaven al mateix temps que l'entrada en vigor de l'article. Qui ha anat més enllà, en tot cas, i ha afectat drets fonamentals i qui ha tingut més revessos internacionals és el Poder Judicial, que ha tingut un protagonisme insòlit per la deixadesa del Poder Polític i que l'ha desbordat àmpliament per l'extrema dreta. Altrament, des d'una estructura d'autoritat com la Generalitat de Catalunya, ni que estigui vigilada (més que minvada) i no se li permeti depassar en cap cas les seves atribucions autonòmiques, es poden fer moltes coses i molt importants. Prat de la Riba, amb la Mancomunitat de les diputacions de les quatre províncies catalanes va bastir moltes estructures de nació de la Catalunya contemporània de les quals encara vivim ara. Amb una Generalitat recuperada i un govern fort i solvent, amb el país al darrere, es pot, no només recuperar Catalunya, sinó fer-la avançar cap a noves cotes de progrés i llibertat, que permetin, en el mig termini, exercir el dret a l'autodeterminació  i guanyar, si així ho vol la majoria de la població, la república.

Ara bé, una altra evidència: perquè el govern sigui eficaç cal que sigui un govern fort, solvent i independent. Es va llançar un desafiament a l'Estat. Calia fer-ho. Però es va perdre. No passa res. Ara tenim la informació -més de la que voldríem- sobre tot allò de què abans només podíem especular. Jo no sóc dels qui reneguen del procés. I em fan gràcia els que ara diuen que era "evident" que l'Estat reaccionaria com ha reaccionat. No ho sabíem. L'Estat s'hagués pogut asseure a negociar perfectament, al darrer moment. No sabíem què farien els diferents poders de l'Estat. Jo crec que ni el Poder Polític esperava una reacció tan furibunda del Poder Judicial. Ni el Poder Judicial la total negligència del Poder Polític. No sabíem què farien partits com, sobretot, el PSOE i Podemos. Ara ja ho sabem. I cal actuar en conseqüència. No podem pretendre que no ha passat res i anar dient i proclamant que constituirem la república perquè és la voluntat popular. No entraré ara a discutir la voluntat popular, però, sigui quina sigui, la voluntat popular se l'han passada per l'aixella. Per tant, hem de canviar l'estratègia. No hi ha cap drecera per arribar a la república. Diuen que hem de fer créixer la majoria republicana. Sí, hi estic d'acord. Però fer créixer la majoria no és una qüestió de proselitisme, sinó de bon governament, de progrés i de treballar en els límits de la legalitat. Que es vegi que anem bé i que podríem anar millor, però que, amb aquests instruments legals no podem avançar més. Llavors, i tant de bo sigui ben aviat -per qüestions d'edat, tinc pressa-, podrem reivindicar amb molta més força la necessitat d'un referèndum. Un referèndum -ho he explicat més d'una vegada-, que, per guanyar-lo clarament, i convencent, ha de tenir més de dues opcions i anar a dues voltes. No és que necessitem més gent, és més aviat que necessitem més múscul, un múscul que, finalment, es convertirà en més adhesions i més sòlides. Procedir altrament és tirar-nos pedres a la teulada, fer el joc a l'unionisme. Estic segur que, a les xarxes socials, hi ha infiltrats unionistes defensant aquestes posicions maximalistes que no porten enlloc més que al suïcidi col·lectiu, a l'abisme.

Per poder arribar a aquesta situació que desitjo -que suposo que majoritàriament desitgem-, el més aviat possible, ens cal el millor govern que siguem capaços de formar i d'una manera immediata. Ens cal un president o una presidenta altament capacitat i lliure de qualsevol servitud, que sàpiga i pugui nomenar els consellers i conselleres més solvents i compromesos i marcar el rumb polític d'aquests propers anys amb mà ferma i fer marxar les institucions a tota màquina. Tot això no és cap utopia, tenim la gent. El que no podem és tenir un govern nomenat a dit, provisional i teledirigit des de l'exili. Jo no discuteixo legitimitats -tot això és tan opinable com estèril de debatre-, discuteixo eficàcia política, i, evidentment, l'eficàcia política és governar amb les mans absolutament lliures i des del dia a dia de la Generalitat, del Parlament i de la societat catalana. Va ser el mateix President Puigdemont qui va dir: "que jo sigui el darrer President de la Generalitat nomenat a dit", doncs bé, ironies del destí, ara té l'ocasió de complir-ho. No és moment de personalismes. No vull entrar a analitzar a fons -i podria- el fenomen de la generació d'herois nacionals i la seva influència, per a bé i per a mal, en els patriotes, d'una banda, i en la política de la nació, de l'altra. És igual. Però -i Puigdemont hauria de ser el primer a proclamar-ho-, ara és hora de deixar pas. Els polítics independentistes (dubto que es pugui comptar amb la CUP per motius que ja vaig explicar) haurien de funcionar com un sol grup i triar, d'entre ells, com si fos gairebé un conclave, la persona més indicada per presidir el govern de la Generalitat. I, a partir d'aquí, que és molt més enllà d'on estàvem abans, començar a treballar a tot drap i amb criteris d'excel·lència. En poc temps, la situació pot haver canviat com un mitjó.

L'exili, també ho he dit, em sembla irreprotxable com a estratègia de defensa. Però no es pot convertir en una estratègia política. Se sol justificar amb dos arguments: la legitimitat i la internacionalització. Ja he dit que el debat sobre la legitimitat em sembla estèril, no serveix a l'eficàcia política. Però és que, a més a més, és delicadíssim. Comptem, per exemple, que, si anem a legitimitats, el govern legítim és el que va ser cessat pel 155, i, per tant, si Puigdemont no pogués ser investit, el següent candidat, mai no hauria de ser Jordi Sànchez, sinó el Vicepresident Oriol Junqueras. I, òbviament, tampoc no és això el que demano. De la internacionalització també n'he parlat i crec que he explicat clarament que és una internacionalització mediàtica, però en cap cas política, que és el que, en tot cas, ens interessaria però que no serà mai. Per molt que hi hagi polítics a l'estranger, no s'aconseguirà que cap estat reconegui el dret de Catalunya a ser independent, ni tan sols a celebrar un referèndum, sense l'acord de l'Estat espanyol. Això és així, s'hi poden donar les voltes que es vulgui, es pot cridar, insultar i fer arengues patriòtiques, però cap d'aquestes coses no canviarà la realitat dels fets.

Si volem servir el país i fer avançar la societat catalana. Més ben dit: si vosaltres, senyores i senyors diputats, voleu servir el país i fer avançar la societat catalana, pel més sagrat que tingueu a les vostres vides, investiu un president o presidenta amb criteris estrictament de capacitat i eficàcia i doneu-li tot el poder i tota la llibertat. I si no ho feu i us guieu només per fantasmagories, que se us glaci la sang a les venes per haver estat indignes del càrrec pel que se us ha elegit i haver condemnat els vostres conciutadans a viure sota l'imperi de la foscor i haver estat fidels servidors, en el fons, dels interessos més obscurs de l'Estat espanyol.

Llorenç Prats