Dirijo este escrito -carta, artículo… no sé cómo calificarlo-, especialmente, a mis amigos españoles. Amigos y amigas, por supuesto, permitidme que use un lenguaje inclusivo. Y quién dice españoles dice latinoamericanos, europeos, ya residan en sus tierras de origen o en Cataluña. Tengo muchos afectos repartidos por España y por otras partes del mundo, depositados en personas, principalmente, en lugares y en hechos que ahora son recuerdos. Os quiero y por eso deseo explicaros, como si lo hiciera personalmente con cada uno de vosotros, qué está pasando realmente en Cataluña, donde, por cierto, si no estáis, se os espera y se os recibirá como siempre con los brazos abiertos -sea lo que sea lo que os hayan explicado-. Espero que estas líneas os sean útiles. Por supuesto, las podéis difundir, si queréis, con plena libertad, según vuestro criterio. Me ha costado mucho tratar de encajar lo esencial en un espacio razonable. No sé si lo he conseguido, supongo que, como todo, en parte, y, aun así, la extensión del escrito es considerable. Os ruego que lo leáis. Me conocéis y estoy seguro de que me haréis confianza. En cualquier caso, como siempre, estoy abierto al debate y a aclarar o completar todo aquello que juzguéis necesario. La palabra, el diálogo desde el afecto es lo único que nos puede permitir avanzar sin renuncias ni acritudes. Un abrazo y empiezo.
dimecres, 22 de novembre del 2017
A MIS AMIGOS ESPAÑOLES
Dirijo este escrito -carta, artículo… no sé cómo calificarlo-, especialmente, a mis amigos españoles. Amigos y amigas, por supuesto, permitidme que use un lenguaje inclusivo. Y quién dice españoles dice latinoamericanos, europeos, ya residan en sus tierras de origen o en Cataluña. Tengo muchos afectos repartidos por España y por otras partes del mundo, depositados en personas, principalmente, en lugares y en hechos que ahora son recuerdos. Os quiero y por eso deseo explicaros, como si lo hiciera personalmente con cada uno de vosotros, qué está pasando realmente en Cataluña, donde, por cierto, si no estáis, se os espera y se os recibirá como siempre con los brazos abiertos -sea lo que sea lo que os hayan explicado-. Espero que estas líneas os sean útiles. Por supuesto, las podéis difundir, si queréis, con plena libertad, según vuestro criterio. Me ha costado mucho tratar de encajar lo esencial en un espacio razonable. No sé si lo he conseguido, supongo que, como todo, en parte, y, aun así, la extensión del escrito es considerable. Os ruego que lo leáis. Me conocéis y estoy seguro de que me haréis confianza. En cualquier caso, como siempre, estoy abierto al debate y a aclarar o completar todo aquello que juzguéis necesario. La palabra, el diálogo desde el afecto es lo único que nos puede permitir avanzar sin renuncias ni acritudes. Un abrazo y empiezo.
dijous, 16 de novembre del 2017
TRES REGIMENTS, PERÒ UNA SOLA BATALLA
Volia aprofitar aquestes ratlles per demanar, com ja he fet a les xarxes socials, una explicació certa, coherent i autoritzada tant del què i el per què de les decisions del govern des de després del referèndum fins ara, com dels plantejaments de futur de les diverses formacions independentistes, segons els resultats del 21 D. Tanmateix, després de veure, sentir o llegir les declaracions del president Puigdemont, del vicepresident Junqueras, de la Marta Rovira, de la Marta Pascual, del Toni Comín, la Meritxell Serret, l'Anna Simó, el Jordi Cuixart i d'altres, no ho faré, per diverses raons.
En primer lloc perquè penso que és impossible que ens puguin transmetre un únic relat coherent. Els uns a la presó, els altres a Brussel·les i els que menys a Catalunya, però tots amb imputacions severíssimes per part dels tribunals espanyols, que els obliguen a anar amb peus de plom, amb la impossibilitat física d'una coordinació efectiva, amb una intervenció directa i asfixiant de les institucions d'autogovern, que, si no s'és caut, les pot portar a l'aniquilació. Amb amenaces a l'escola, els mitjans de comunicació, col·lectius diversos i persones individuals, que sembren la por i l'autocensura. Amb unes eleccions a l'horitzó sense cap mena de garantia democràtica ni respecte a la campanya electoral, ni molt menys a la netedat i acatament dels resultats... En aquesta situació que viuen, no només els nostres governants legítims, sinó els país sencer, de veritable estat d'excepció, no es pot demanar més dels nostres representants, per perspectiva i per prudència.
El que sabem, fins on arriba la meva informació i el meu enteniment, és que el govern confiava que, en un marc europeu, l'Estat espanyol no s'atreviria a saltar-se qualsevol legalitat, inclosa la seva, i a imposar mesures repressives absolutament impròpies d'un estat de dret i d'una societat democràtica. El dia 27 d'octubre sembla que el president Puigdemont estava disposat a convocar les eleccions en lloc d'impulsar la proclamació de la República si l'Estat garantia que no s'aplicaria el 155, o, més ben dit, l'estat d'excepció colpista i autoritari, predemocràtic en tot cas, encarnat en les mesures que van implementar sota el paraigües genèric i espuri del 155. Tanmateix, aquestes garanties no es van donar i el president, finalment, va decidir forçar la situació i donar peu a què el Parlament proclamés la República, en el convenciment que el conflicte polític resultant s'hauria de resoldre políticament. Però, en un dels moments més foscos d'aquests dies, sembla que el govern espanyol no només va implantar la seva peculiar versió del 155, sinó que va amenaçar amb la utilització de la força si això es pretenia obstaculitzar mitjançant la resistència pacífica. No sabem, perquè, si ho saben, els nostres governants a l'exili no poden o volen dir-ho, si aquest ús de la força podia haver arribat fins al foc real, és a dir, fins a posar morts sobre la taula. El govern va decidir fer un pas enrere per evitar les conseqüències de la repressió violenta dels ciutadans. I va decidir dividir-se, amb el president i una part dels consellers a Brussel·les per crear un gran altaveu, internacionalitzar el conflicte i mostrar la diferència entre la justícia belga i l'espanyola. Tant se val el per què de la decisió de cadascú. Les situacions personals són tan dures que qualsevol opció, al marge de la seva consideració estratègica, s'ha de comprendre i respectar. Com ja sabem, l'Audiència Nacional va empresonar els consellers i conselleres, com havia fet amb el Jordi Cuixart i el Jordi Sánchez, per sedició, i, en aquest cas també per rebel·lió, corrupció i malversació de fons. Al mateix temps el govern d'Espanya -il·legalment- va dissoldre el Parlament i va convocar unes eleccions "autonòmiques" per al 21 de desembre, amb l'advertiment que, si guanyaven de nou les forces independentistes i pretenien actuar fora de la Constitució -segons la seva interpretació-, és a dir, més enllà de l'autonomia, tornarien a aplicar el 155, article que, d'altra banda i que jo recordi, no han deixat clar en cap moment que, després del 21 de desembre, sigui quin sigui el resultat de les eleccions, deixarà d'estar en vigor.
Estant així les coses, l'independentisme s'ha organitzat com ha pogut, des de les presons de Madrid, des de Brussel·les, des de Catalunya, amb l'espasa dels tribunals espanyols suspesa sobre tots i cadascun dels nostres caps. Crec que hem de ser conscients que ens movem en aquesta absoluta precarietat i que tot cal interpretar-ho en aquest context. M'apunto a totes aquelles veus que han dit que ja n'hi ha prou d'autocrítica i de flagel·lar-se. Ara és fàcil deduir que l'Estat espanyol pot actuar impúnement al marge dels drets fonamentals de les persones, amb l'única raó de la força, per defensar la unitat d'Espanya. Però, ni que ho haguéssim sabut, és que el govern i la societat catalana haguessin pogut actuar d'una altra manera? Tampoc importa massa si ens presentem en una sola llista o en tres. No hi ha hagut temps per debatre una coalició prou àmplia i no està clar quina fórmula ens pot permetre uns millors resultats electorals. Aquestes eleccions són excepcionals, l'únic que cal tenir clar és que pretenem alliberar els presos polítics, recuperar la normalitat institucional i forçar la consulta a la població sobre el model territorial que es vol per a Catalunya: independència, federalisme o autonomia, si no en surt cap més. Això ja ho he explicat en anteriors ocasions.
Jo no crec que al govern espanyol li interessés convocar eleccions tan aviat, amb més temps hagués pogut devastar més a fons Catalunya i afeblir l'independentisme. Darrera de la data del 21 de desembre hi veig el context europeu, prou tocat per la qüestió catalana. Potser tornen a ser esperances il·luses, però crec que el govern espanyol té una línia vermella posada per Europa -per l'opinió europea segur, però potser també pels estats i les institucions comunitàries-, una línia que l'ha permès aplicar a la seva manera el 155, és a dir, crear un estat d'excepció -és cert-, però breu, per un temps limitat per redreçar les coses. Si tot va bé per a l'Estat espanyol, i per a Europa, les formacions polítiques que han recolzat el 155 guanyaran les eleccions i la qüestió de la secessió de Catalunya es donarà per tancada. Però, si guanyem nosaltres, les forces independentistes, i si guanyem clarament, és a dir en vots i escons i superant el 50%, opino que, forçat per Europa, el govern espanyol haurà d'acceptar els resultats i iniciar un procés de diàleg que ens ha de portar a un referèndum pactat (també n'he parlat en entrades anteriors). No ens reconeixeran automàticament la independència -seria molt ingenu pensar que guanyant les eleccions ja està-, però sí el dret a posar-la a votació en un referèndum. En qualsevol cas és l'únic escenari en què ens podem defensar.
Per tant, amunt els ànims, podem guanyar i hem de guanyar. Cal un rearmament moral, ara les explicacions les hem de demanar als altres, com, per exemple a Ciudadanos que, segons sembla, aquest matí anaven fent campanya electoral per l'entrada de l'Hospital de la Vall d'Hebron. Ens hem d'agafar a les eleccions com un clau ardent, que no falli ni un sol vot i que ningú desautoritzi en absolut cap opció independentista. El nostre president, en tot cas, serà Carles Puigdemont, el mateix Junqueras ho ha proclamat i recuperarem el nostre govern legítim, ara en presó o a l'exili, però només hi arribarem si ens activem ja, si ens agafem aquestes eleccions com una batalla final per la llibertat, contra l'estat repressor i les forces del 155, en la qual tenim tres regiments d'un mateix exèrcit que actuen coordinadament al servei d'un objectiu únic. Si l'assolim, si el 22 de desembre tenim la majoria que tothom demana en vots i en escons i sumem més del 50%, el panorama pot ser mol esperançador. Per aconseguir-ho cal renovar totes les nostres energies i remar tots en la mateixa direcció, la de les urnes.
Llorenç Prats
Llorenç Prats
dijous, 9 de novembre del 2017
¿INÉS ARRIMADAS, PRESIDENTA DE LA GENERALITAT?
Finalment no hi haurà llista unitària per a les eleccions del 21 de desembre ¿Per què? No vull pensar que els partits no hagin fet els càlculs dels resultats que pot obtenir, no ja el bloc independentista, sinó el conjunt de forces partidàries de l'autodeterminació, segons si van junts o per separat. Tampoc vull creure que hagin fet els càlculs en termes estrictes de resultats relatius per a cada partit, particularment, sense atendre a les conseqüències per a la situació global. Per tant, he de pensar que els partits sobiranistes han pres la decisió de concórrer a les eleccions per separat perquè tenen la convicció fonamentada que aquesta és l'opció electoralment més avantatjosa per al sobiranisme.
En prescindir de la llista unitària, es perd l'avantatge que confereix la llei electoral vigent als partits i coalicions grans, avantatge, no ho oblidem, que és el que ha permès a Junts pel Sí governar durant aquesta darrera i breu legislatura, amb el recolzament de la CUP, i desenvolupar el procés que ens ha dut al referèndum de l'1 d'octubre, a la proclamació de la República Catalana Independent -encara que només hagi estat de boquilla- i a la aplicació per part de l'Estat del 155 (i de moltes altres mesures, més o menys públiques o discretes, secretes i tot en algun cas), que ens ha menat a la catàstrofe en què es troba actualment Catalunya. Tanmateix, cal pensar que, si s'ha decidit fer-ho així, i descartant les opcions estrictament partidistes, és perquè els estudis demoscòpics deuen demostrar que els partits i formacions independentistes per separat poden captar més vots per a una causa que, en els seus punts primigenis, és coincident, però que, més enllà d'això (amnistia, restitució de les institucions pròpies, autodeterminació), segueix opcions divergents. Vull dir, en definitiva, que, a efectes electorals, suposo -i espero- que els partits i altres formacions polítiques hagin conclòs, amb arguments sòlids, que, per exemple, el nombre de afiliats i seguidors de la CUP que deixarien de votar una llista unitària si hi hagués un nombre significatiu de candidats del PDCAT, i viceversa, el nombre d'afiliats i seguidors del PDCAT que deixarien de votar una llista unitària si hi hagués un nombre significatiu de candidats de la CUP, representarien una pèrdua de vots electoralment més transcendent -en nombre d'escons- que l'avantatge que, en aquests mateixos termes, pogués conferir la Llei d'Hondt a una llista unitària. Si els partits i formacions independentistes no em diuen el contrari, em nego a contemplar cap més hipòtesi.
Hi ha veus, procedents de diferents fronts, que expressen reiteradament dues inquietuds, que, en bona part, al llarg del seu desenvolupament, conflueixen. Una d'aquestes inquietuds és el que en diríem "per fer què". Aquesta expressió la va utilitzar Eulàlia Reguant de la CUP i, darrerament, li he sentit amb unes altres paraules a Mònica Terribas. Aquesta inquietud entenc que, per una banda, és una demanda de programa, en tots els àmbits de la governança. D'una altra banda entenc que també és una demanda sobre el punt de partença en el qual ens hem de situar: hem de partir del reconeixement de la proclamació de la República? de l'assumpció dels resultats del referèndum de l'1 d'octubre? o de l'exigència, en base al resultat de les eleccions del 21 de desembre, d'un referèndum pactat? -Jo, ja ho vaig explicar, estic en aquesta darrera tessitura-. L'aspecte de la governança lliga amb la segona qüestió, que és reclamada insistentment pels partits i formacions unionistes, inclosa CSQP, que, tot i que sembla que estaria per un referèndum pactat -vés a saber-, utilitza la paràlisi dels afers socials -sobretot- per pescar en un banc de vots més o menys d'esquerra i no independentistes, o que estan més preocupats per les dificultats del dia a dia -amb tot el dret i tota la raó-. En aquesta qüestió s'hi apunten també, demagògicament, el Partit Popular, Ciutadans i el PSC. Tots ells saben que si l'agenda social i altres afers de gran importància no s'han pogut desenvolupar és en gran part per la guerra política i jurídica que el govern d'Espanya ha mantingut amb el govern de Catalunya, ja des d'abans del 2015. Una guerra escandalosament desigual. Tanmateix, el malestar social és prou alt com perquè el mantra de l'independentisme versus les necessitats reals del poble pugui tenir molta requesta entre la població. Hi ha una dada, que vaig llegir en un tweet de Ramón Cotarelo, que és significativa. Es podria resumir així: el recolzament a l'independentisme és directament proporcional al nivell de formació dels enquestats. A més formació, més recolzament. Al marge del cas que es pugui fer a aquestes dades demoscòpiques soltes, que és més aviat poc, és ben sabut que la ignorància ha estat, de sempre i a tot arreu, un dels mecanismes més importants del poder per legitimar-se com a autoritat. Els partits unionistes saben molt bé quines consignes han d'agitar per guanyar-se la voluntat de tanta gent que ho està passant malament i veuen que el govern -no els expliquis si el d'Espanya o el de Catalunya- no està fent res per ells. Però aquest és també un parany en el que no poden caure els partits independentistes, perquè si tornem enrere, massa enrere, perdran suports en les seves pròpies files i, a més a més, des d'una situació autonomista no podran governar sense la interferència continua del govern d'Espanya, que, aleshores, sí que tindrà Catalunya ben agafada pel coll. Per tant, per a mi, les qüestions es contesten així: "per fer què? -el referèndum pactat, immediatament (vegeu l'entrada anterior); i les polítiques sectorials? -immediatament, de seguida que tinguem la capacitat per fer-ho, ja sigui com a Estat independent, o com a Estat federat (com a autonomia no ho tindrem mai)".
Però cal tenir en compte un altre escenari: que, en aquestes circumstàncies, sense la protecció de la Llei d'Hont -que no m'agrada, deixeu-m'ho aclarir, però que tothom ha fet servir fins ara i no es tracta de fer el pallús-, guanyin les eleccions els partits unionistes. Entre ells, segons he llegit, existeix un pacte perquè, en aquest cas, governi el partit d'entre ells que hagi obtingut més vots, que, previsiblement, seria Ciutadans. Per tant, Inés Arrimadas seria la presidenta de la Generalitat, probablement amb Garcia Albiol com a vicepresident i el PSC recolzant el govern sense participar-hi. La situació és apocalíptica. Pensem que Ciutadans, fundacionalment, és un partit declaradament anticatalanista i el PPC ja el coneixem. La destrossa que podrien fer en quatre anys en estructures de país tan importants, tan eficients i garants d'un futur de progrés com l'Escola catalana, els Mitjans de comunicació públics, els Mossos d'esquadra i la policia local, les estructures del municipalisme o el ja mig enfonsat Sistema de salut podrien ser literalment irrecuperables. La primera obligació de la resta de partits catalans, de tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes amb dos dits de front, és assegurar-se que això no passi. Penseu només en els personatges en si: la patètica pobresa del discurs, del pensament polític, d'Inés Arrimadas, l'extremisme ideològic d'un Garcia Albiol, xenòfob reconegut... Potser seria, no ja el govern, sinó bona part del poble de Catalunya que ens hauríem d'exiliar. Fixeu-vos que, tot i la misèria en què s'han enfonsat aquestes darreres setmanes, si, malgrat tot, ens diguessin que governaria el PSC, la sensació seria una altra. Com a mínim -hi estiguis o no d'acord- és un partit seriós i responsable, capaç de respectar el país i menar-lo, pel seu camí, però sense fer cap malvestat. L'opció Arrimadas, en canvi, horroritza. I si pensem en el govern que podria conformar, encara més.
Penso que evitar que això passi ha de ser la prioritat de tots els partits sobiranistes. Tant dels partits independentistes com de CSQP, encara que segueixi una estratègia electoral similar a Ciutadans, PPC i PSC. En segons quina situació, ells poden ser els àrbitres. Tanmateix no hauríem d'arribar aquí. Cal guanyar aquestes eleccions i apel·lo a la responsabilitat de tots els partits i formacions sobiranistes i també de tots i cadascú de nosaltres. Que voti tothom, sense excepció, i votem per salvar el país. Evitem qualsevol escenari de malson i garantim una posició que permeti exigir el referèndum pactat. Que el poble de Catalunya pugui determinar quin model polític vol -independència, federació, autonomia-, respectem-ho escrupulosament i, llavors sí, sense cap dilació, posem-nos a recuperar el temps perdut.
Llorenç Prats
diumenge, 5 de novembre del 2017
NO ÉS HORA DE TRAÏDORS
Continuem. En aquests moments aparentment difícils, dolorosos per l'empresonament, ja fa massa dies, de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, i de bona part del govern legítim del nostre país, amb el parlament dissolt i la resta d'institucions de govern intervingudes, amb el President -i uns quants consellers més- a l'exili i ja no sé quants més encausats per l'únic delicte d'haver facilitat que els catalans -tots- poguem decidir sobre el nostre futur..., en aquests moments no hem de caure en el desànim. En primer lloc perquè no hi tenim cap dret, precisament quan els nostres representats estan empresonats o perseguits, les nostres institucions ocupades i se'ns humilia i es vol anorrear el nostre autogovern, cal que estiguem, més que mai, ferms i alçats, fermes i alçades, i amatents. Potser ens calia una prova de foc, com la vam haver de patir en les tenebres del franquisme, per baixar de la figuera i forjar-nos. La nostra determinació ha de ser fèrria i tossuda, a prova de qualsevol mesura de repressió, com l'1 d'octubre, sinó, és que no ens mereixeríem la llibertat col·lectiva. A més a més hem d'estar a l'alçada dels nostres dirigents i portantveus, que han encarat la privació de llibertat, les vexacions i les amenaces contra el seu patrimoni amb valentia i decisió. Ningú -o gairebé- ha fallat i això només acabarà bé si el poble, molt majoritàriament, tampoc no falla. Però és que, a més a més encara, més enllà del mal que ens han volgut infligir, no hi ha motius per al desànim. Amb la decisió del President Puigdemont d'anar-se'n a Brussel·les, la capital d'Europa, i de mantenir-s'hi, la visibilitat i la internacionalització del problema i de l'arbitrarietat político-judicial espanyola s'ha multiplicat exponencialment. Ara és la justícia belga la que haurà d'examinar l'aute de la jutge Lamela, les demandes del fiscal... i en podrà copsar el despropòsit. Ho publicitaran o no, però internament i de cara a l'Estat espanyol no ho podran donar per bo. I l'opinió pública de tot el món podrà seguir la situació dels presos polítics i les garanties que tinguin o no les mateixes eleccions que el govern espanyol va convocar. No podem esperar que els estats de la UE reaccionin a favor nostre, tenen massa interessos en comú amb l'Estat espanyol, però la UE es basa en unes convencions, en uns principis fonamentals -el seu relat, si voleu-, que no poden ser vulnerats sense perdre credibilitat i legitimitat. Una cosa que, en la situació actual, difícilment es pot permetre i que l'hauria de portar a pressionar Espanya.
La situació actual està més o menys així: Les institucions suspeses o intervingudes, els líders polítics i ciutadans a la presó, a l'exili o atrapats en el remolí de la justícia -que "afina" convenientment les decisions polítiques-, l'amenaça de les forces repressives present per terra, mar i aire a Catalunya i unes eleccions sense garanties en l'horitzó. Els polítics i ciutadans empresonats i encausats són un clam a la consciència internacional, els exiliats una antena que retransmet i atreu l'atenció de tot el món, si més no el President (la veritat és que jo no acabo d'entendre què hi fan els altres consellers, però, enfront d'una situació de presó segura, crec que s'han de respectar totes les opcions escrupulosament). La població serem la caixa de ressonància, al carrer, de la situació política. Per començar a l'aturada de país del proper dia 8 i a la manifestació de l'11 de novembre. Més endavant i de forma decisiva, amb els nostres vots. No confio massa en l'eficàcia de les manifestacions. La partida se jugarà sobretot a les urnes i en el reconeixement internacional dels avenços que poguem fer en aquest sentit. Però, de totes maneres, aquesta manifestació ha de ser una demostració multitudinària de determinació, no hi pot faltar ningú, ningú. A veure si acabem d'una vegada per totes amb el cuento xino aquest de la "mayoría silenciosa" i ho fem d'una manera ben gràfica, com l'11 de setembre del 2012, que va ser una data que va canviar la història.
De tota manera -dic-, on se jugarà, si no definitivament, sí en gran part, la partida, serà a les eleccions del 21 de desembre. L'estratègia per a aquestes eleccions ha de ser nítida i convençuda. No podem anar amb el lliri a la mà, una altra vegada no! Hem d'anar a guanyar i a guanyar per golejada. A donar un missatge inequívoc i eixordador a favor del dret a decidir.
No és el moment dels partits, és el moment del poble, de la unitat. És un moment històric i ningú no hi pot faltar. Que s'ho facin com vulguin, però PDCAT, ERC, CUP, ANC, Òmnium, AMI, CDR'S i una part del món de CSQP, com ha mínim, han de concórrer junts amb tres únics punts que ja són prou coneguts. 1) Retirada automàtica del 155 i restitució de totes les institucions d'autogovern; 2) Amnistia total i immediata per a tots els presos polítics i arxiu de totes les causes obertes amb motiu de la consulta, el procés, el referèndum i la declaració de la República; i 3) Convocatòria immediata d'un referèndum d'autodeterminació vinculant. Qui no s'hi avingui estarà defensant interessos particulars i traint la voluntat democràtica de la gran part de la societat catalana que va defensar i participar en el referèndum de l'1 d'octubre i que vol arribar a l'autodeterminació d'una manera neta, transparent, democràtica, però també efectiva, sigui quin sigui el resultat.
Hi poden posar molts entrebancs a les eleccions del 21 de desembre, però, si anem tots junts és pràcticament impossible que les puguin parar o falsejar. Si guanyem molt majoritàriament, el nostre dret a l'autodeterminació, la nostra legitimitat per anar a un referèndum pactat i definitiu, estarà guanyada i l'Estat espanyol s'hi haurà d'avenir perquè Europa -encara que als estats no els plagui-, l'haurà de reconèixer. Només demano això: unitat absoluta pel dret a l'autodeterminació, al referèndum. Després, de manera immediata, caldrà fer un referèndum amb totes les opcions, i, si cal, amb dues voltes: autonomia, federalisme, independència... i que les dues opcions més votades s'enfrontin en una segona volta a majoria simple. Un escenari acuradíssimament democràtic, que ha de ser controlat per àrbitres imparcials i donar, definitivament, la forma de govern legítima per a Catalunya i acotar els terminis i el nombre de signatures necessàries per demanar qualsevol revisió.
Sí, com espero i desitjo, en aquest referèndum guanya la independència, la minoria majoritària, n'estic segur, en un país forçosament plural, llavors podrem declarar la República Catalana Independent amb tots els ets i uts, i fer unes noves eleccions per redactar la nova constitució. Llavors serà el moment per a què cada partit marqui el seu perfil, no abans. Fer-ho abans seria de miserables que només vetllen pels seus propis interessos, seria ignorar la història.
Ara toca blindar els objectius del primer pas: amnistia, restitució de l'autogovern i guanyar el dret a l'autodeterminació. No és hora de traïdors.
Llorenç Prats
Subscriure's a:
Missatges (Atom)