Des de la
manifestació de l’11 de setembre de 2012 i la posterior convocatòria
d’eleccions, la manera com va entomar els resultats i el lideratge exercit en
el procés sobiranista, el president Mas, que de primer veia com una mena
d’hereu gravat de Jordi Pujol, es va anar guanyant la meva confiança, per la
solidesa de la seva trajectòria al front del procés i per la contundència de
gestos i declaracions puntuals. Més d’una vegada, vaig escriure algun tuit
dient que, des de la discrepància ideològica, em sentia orgullós del president
del meu país. Em vaig arribar a convèncer que Mas, com Sant Pau camí de Damasc,
havia caigut del cavall i havia vist la llum, que ja no pensava ni actuava en
termes de partit, sinó de país i fins i tot, gosaria dir, d’història.
Ara, després de la
trencadissa de la unitat dels partits sobiranistes, produïda precisament en el
moment en què calia passar de les paraules als fets i plantar cara a l’Estat
espanyol, ja no sé què pensar. És Mas el líder capaç d’abanderar la marxa del
país cap a la plena independència política? capaç de renunciar a tota mena
d’interessos i conveniències de partit per ser l’estadista que ara necessitem,
encara que sigui a costa, com Moisès, de no veure la terra promesa, si més no
com a president? (i disculpeu-me l’abús de metàfores bíbliques).
És cert que pot ser
que siguin altres, i no ell, els que encetaran el nou país, tot i que sap molt
bé que, un cop amansides les aigües, consolidada la realitat política d’una
Catalunya-Estat, les diferents opcions ideològiques ocuparan el lloc que els
correspongui segons la realitat social i econòmica i, no ell, però si els seus,
tindran l’espai i el protagonisme polític que els pertoqui en cada moment,
ningú està pensant a crear una república soviètica. En aquesta perspectiva, Mas
semblava destinat a passar a la història com a “pare de la pàtria”.
Però des que es
desconvoca la consulta i es manifesta la desavinença entre els diversos
partits, crec que som molts, moltíssims, que de sobte ens trobem immersos en la
perplexitat i la confusió. Pot ser que Mas no fos res de tot això sinó un gran
prestidigitador, que no hagi tingut mai la intenció d’acomboiar Catalunya cap a
la independència? Pot ser, fins i tot, que hi hagi hagut una connexió Mas-Rajoy
per actuar com a policia bo i policia dolent, diguem-ho així, per arribar un
pacte un cop “vençut i desarmat” l’independentisme? Vull creure que no, però
els moviments que ha fet el president després de desconvocar la consulta em fan
por.
Convoca una
pseudo-consulta, que es dirà “procés participatiu” que vindrà a ser com la
consulta, però de perfil baix. Si aquest procés participatiu és tan bo com
l’altra consulta, no trobeu molt estrany que l’Estat espanyol no l’impedeixi?
Com hem vist tantes vegades no li calen gaire arguments per fer-ho: demana un
pronunciament del Consejo de Estado, presenta recurs al Constitucional i el
Constitucional el suspèn cautelarment, cosa d’hores. No ens enganyem, ho
podrien fer fins i tot amb una tertúlia. De fet, la millor garantia que Mas no
ens enganya i que va a totes, seria que el Govern espanyol demanés la suspensió
cautelar del procés participatiu del dia 9 de Novembre.
Si no és així, ja
començarem a tenir indicis de què pot ser –i tant de bo que m’equivoqui- el 9N:
un examen per a l’independentisme en les pitjors condicions possibles.
Si l’Estat no
l’impugna, no és que no pugui, és que no li fa por, o que està pactat. La gent,
massa entusiasmada amb el 9N no se li veu. És clar que els súper convençuts
anirem a votar, a Alcanar si cal, ja sabem el camí, però els tebis, els més
tous i mandrosos, els emprenyats, els indecisos... què faran? No hi ha una
campanya que estimuli el vot més enllà de la frontera dels súper convençuts; no
sabem, i trigarem a saber-ho, on haurem de votar, i ningú ens ho dirà a casa,
haurem de ser proactius i espavilar-nos. I sí, com s’intueix pel que diu la
web, la gent ha d’anar a votar segons l’adreça que consti al DNI, molta gent,
la que s’haurà de desplaçar, si no forma part del grup dels súper convençuts,
passarà de fer-ho. Ahir advertia, en una altra entrada d’aquest bloc, del
perill que pot representar l’absentisme juvenil, llegiu-ho si us plau.
Tot plegat no
tindria més importància si no hagués de tenir conseqüències, si fos només per
dir “vam dir que votaríem el 9N i votarem encara que sigui de mala manera”,
però sí té molta importància si es planteja, com tot indica -i com deia- com un
examen de l’independentisme. Si no recordo malament, el president Mas va dir
que supeditava la convocatòria d’unes eleccions (plebiscitàries) al resultat
del 9N. La metàfora que feia servir el govern en contra de l’opinió
independentista era que no es tractava que el 9N fos una primera volta i les
plebiscitàries la segona, sinó que el 9N era la semifinal i les plebiscitàries
la final. De manera que si es perd la semifinal, ja no es va a la final.
En aquest context,
en aquestes condicions pèssimes, la mare dels ous és: quants vots a favor de la
independència són suficients perquè el president convoqui unes plebiscitàries?
(i ara no entro en qüestió de llistes). Em temo que l’única resposta real no
sigui “uns quants més dels que han sortit”. Tingueu en compte que tots els vots
que es deixin d’emetre, fruit de la desinformació, del baix perfil, de la
mandra a desplaçar-se per a una votació d’aquestes característiques, de la
imatge de falta d’unitat, del convenciment que surti el que surti, si no hi ha
tres milions de vots si+si mai no serà prou, etc., tots aquests vots que
s’emetrien en unes altres condicions més favorables i estimulants (en unes
plebiscitàries per exemple), seran comptats com a no-vots, o sigui com menys
recolzament a la independència.
Ja heu vist com
respiraven alguns membres del Govern aquests dies -no diguem ja els partits de
la vacil·lació-. Qualsevol resultat que no sigui una gairebé impossible majoria
absoluta (sobre, per exemple, el cos electoral de les darreres eleccions),
podrà ser llegit pel Govern com a insuficient i li permetrà al president Mas
entonar el conegut “ara no toca” i allargar la seva legislatura fins al 2016,
esperant que les coses s’apaivaguin i, sense amenaces independentistes, pugui
arribar a un acord autonòmic amb Madrid.
Hem caigut en una
trampa acceptant la consulta del 9N? Tant de bo m’equivoqui, tant de bo. Però,
per si de cas, exigim el màxim de garanties i facilitats, pactem mínims per les
plebiscitàries i mobilitzem-nos per votar ni que estiguem in articulo mortis.
