divendres, 31 de gener del 2014

Sobre els museus etnològics

Gràcies, d'entrada, a tothom que m'ha ajudat a difondre, per una raó o una altra, la meva entrada anterior sobre el Museu de les Cultures del Món, que vaig intentar publicar al diari, sense èxit.

Volia puntualitzar, breument, algunes coses sobre el fet que denunciava i sobre el fet que no es publiqués a la premsa.

Penso que tot plegat és prou greu per diverses raons.

En primer lloc per la concepció que expressa del patrimoni etnològic exòtic. Després d'haver-lo espoliat, ara ens permetem el luxe de tractar-lo com una mona de Pasqual, privant-lo, que és el mínim que podríem fer, d'explicar-se en el seu context i de relacionar-se amb la resta de les cultures i amb nosaltres mateixos per enriquir-nos tots plegats. Això, com a antropòleg o senzillament com a persona sensible, m'ofèn, més que el negre de Banyoles si voleu que us digui la veritat, que era fruit d'un altre temps i d'unes altres circumstàncies. D'altres col·legues us explicaran a més a més que això respon a una museologia antiquada, rància. Jo en això ara no hi entro.

En segon lloc, s'ha condemnat una instititució, el Museu Etnològic de Barcelona, que, amb més o menys traça segons les èpoques, sempre ha tingut una voluntat comparativa i d'enteniment, a convertir-se en el temple d'una cultura catalana aïllada, desconnectada del món, una cultura de pastorets, que espero que no esdevidrà fòssil, en àmbar, com si diguéssim, perquè confio molt en l'equip tècnic que dirigeix el museu, ara per ara. Això en el moment en què la cultura catalana és, si em permeteu la paraula, més promisqua que mai, i d'aquesta promisqüitat en treu la vida i s'enforteix. En lloc de fer de l'Etnològic un àmbit de debat i de trobada entre totes les cultures del món, inclosa la catalana, sobre problemes i qüestions diversos, se'l condemna a la galeria de les estàtues, i de la riquíssima col·lecció Folch se'n fa com una botiga d'articles exòtics de luxe. Per cert, ara que dic botiga: s'ha previst en el marxandatge de fer rèpliques decoratives de les obres d'art "originàries", "primeres" (llegeixi's "primitives")? A casa queden molt bé.

El Museu de les Cultures del Món costarà finalment... quant? deu milions d'euros pel cap baix? Més?... Això sense comptar el personal i el manteniment. En un moment de precarietat econòmica com l'actual, tan sensible en el món de la cultura -entre d'altres, és clar-, calia gastar-se aquesta fortuna per omplir el forat que ha deixat la col·lecció Barbier-Müller? Moltes institucions, iniciatives i persones que treballen en l'àmbit de la cultura n'haurien tret mil vegades més profit en benefici de la cultura catalana, de la cultura feta a Catalunya, i a Barcelona, és clar. En aquest sentit és una ignomínia, o, com se'n deia abans, una alcaldada (i que l'alcalde em disculpi perquè no sé si hi té res a veure).

Finalment hi ha el tema de la publicació. Jo no sóc d'escriure als diaris, sinó m'hauria fet periodista. Les poquíssimes vegades que m'hi he adreçat és perquè tenia alguna cosa que pensava que valia la pena de comunicar el més àmpliament possible, ni que fos en aquella secció mig amagada -semiclandestina que diria el Josep Termes- de les Cartes al director. Però res, sembla talment que fins i tot aquesta secció sigui una mena d'eco de la línia més o menys oficial del diari. En canvi, ens trobem una colla d'opinadors professionals, pràcticament sempre els mateixos, que en reforcen l'endogàmia. I no em refereixo als mitjans-escombraries, estic parlant de mitjans seriosos. Si vaig escriure a l'ARA i no a un altre diari és perque em mereix un respecte, però ni així. I això, més enllà de l'anècdota d'aquesta carta, fa por, perquè fa pensar si no exsteix, perdoneu-me el neologisme, una mena de mitjanocràcia que substitueix l'opinió pública, de la mateixa manera que partitocràcia substitueix la democràcia. Això seria molt més greu que l'operació maldestre d'un museu malpensat i innecessari. Desitjaria equivocar-me.

Llorenç Prats



dimecres, 29 de gener del 2014

El museu de les cultures del món, una animalada


He enviat aquesta carta a l'ARA, amb la intenció de donar-li més difusió i fer un toc d'alerta sobre práctiques molt desafortunades en l'àmbit de les polítiques culturals. No me l'han publicada i, per tant, la difonc per l'únic mitjà que tinc, el meu blog, amb el prec que en feu la màxima difusió. La nostra política cultural no es pot permetre, en cap dels sentits que esmento, espifiades com aquesta al gust dels polítics. Ja n'hi ha hagut massa.

"Sé del Museu de les Cultures del Món l’obertura del qual per al 2015 que ara s’anuncia, el que m’han explicat, el que publica l’ICUB i el que en diu la premsa.

Considero que és una animalada ofensiva i anacrònica per tres motius.

1.- Pel flagrant etnocentrisme que comporta convertir en un obres d’art objectes de caràcter ritual, cerimonial o quotidià de diverses cultures, segons un concepte -el d’obra d’art- i uns gustos, tot plegat plenament occidental, que no fa res més que continuar en el pla simbòlic la tradició colonialista.

2.- Pretendre que amb 500 obres es pugui fer com una síntesi o com un recorregut per la diversitat cultural del món es podria qualificar com a disbarat si no fos perquè és una ofensa a la diversitat i riquesa de les cultures.

3.- En una època en què el món de la cultura, i amb ell el del patrimoni, pateix unes estretors que compromenten el manteniment i desenvolupament d’activitats i institucions necessàries, invertir milions en la creació d’un museu de Delicatessen etnològiques que ningú demana ni ningú necessita és un despropòsit.


I un afegitó: amb això s’elimina la vessant comparativa del Museu Etnològic de Barcelona, condemnat ara a mirar-se el melic i parlar d’una manera autista de la cultura catalana, exclusivament, sense diàleg ni confrontacions. Com si haguéssim tornat al segle XIX, vaja.

Llorenç Prats, professor de Patrimoni Etnològic i Museologia, professor del Màster en Gestió del Patrimoni Cultural i Museologia. Universitat de Barcelona"