dijous, 18 de desembre del 2014

NO DEFALLIREM !

Companys i companyes, no ens deixem ofegar per una tempesta en un got d'aigua. No hi ha motius per defallir. La saba de tot el procés cap a la independència és la nostra unitat i la nostra perseverança. Ara sembla que travessem un paratge obscur i amenaçador perquè els partits sobiranistes no es posen d'acord en com fer les coses i perquè l'ANC, sempre motor i àrbitre potser ha fet una patinada. No passa res, el que realment és important és que nosaltres, tots i totes, som aquí i estem disposats a arribar fins al final.

L'11 de setembre de 2012, quan vam atapeïr els carrers de Barcelona, els polítics i la mateixa ANC ens anaven al darrere. El 2013, quan vam fer la Via Catalana, vam ser molts que els ho vam suggerir a l'ANC. Al Secretariat Nacional dubtaven, però al final es va fer, l'ANC la va convocar, però la vam fer entre tots i va ser un èxit. I així successivament.

La nostra única preocupació ha de ser la fermesa de les conviccions i l'actitud de cadascú de nosaltres i la imprescindible tasca de convèncer indecisos, combatre arguments deleteris i assolir el nombre de vots necessaris per legitimar la nostra voluntat de governar-nos per nosaltres mateixos.

Els polítics ja es posaran d'acord, si nosaltres no defallim no els queda cap més remei, perquè sinó els engegarem a dida; polítics rai! I l'ANC, si ha descarrilat, ja s'encarrilarà. No és l'entitat al capdavall, sinó les persones que per una vegada poden espifiar-la. Humanum est errare. Persones al servei d'una idea i un col·lectiu, tan substituibles o més que els polítics.

Per tant, la clau som nosaltres: la nostra fortalesa i la nostra capacitat de convicció. La idea és diàfana: volem un país lliure per fer un país millor per tothom.

No ho oblideu. I no oblideu mai que els únics imprescindibles som nosaltres, el poble i mai no defallirem.

Bon Nadal a tothom i bon any 2015, any de la Independència de Catalunya, si nosaltres volem i anem a totes.

Llorenç Prats

dissabte, 13 de desembre del 2014

¿PODEMOS? ¿QUÉ PODEMOS?

NO ÉS UNA PREGUNTA RETÒRICA. Ho repeteixo perquè no hi hagi cap dubte: no és una pregunta retòrica:
SI PODEMOS SAP QUE NO POT GOVERNAR, PER QUÈ CONTINUA INSISTINT A PRESENTAR-SE A LES ELECCIONS ESPANYOLES?
Per què Podemos sap que no pot governar? Perquè només hi ha dos escenaris possibles:
1.- Que no assoleixi la majoria absoluta a les eleccions.
2.- Que sí assoleixi la majoria absoluta a les eleccions.
En el primer cas, si Podemos no assoleix la majoria absoluta, no governarà. Pot fer de mosca collonera, però o bé faran una gran coalició d’Estat entre el PP i el PSOE, o bé governarà qualsevol dels dos amb coalicions i/o suports puntuals d’altres partits, o simplement en minoria però amb el recolzament de l’altre gran partit. En qualsevol dels supòsits continuaran governant els partits del sistema, la “casta”, que en diuen ells.
En el segon cas, si Podemos assoleix la majoria absoluta, només podrà governar si renuncia al seu programa, als seus principis, a tot allò que ha engrescat tanta gent. En cas contrari, el sistema l’escanyarà per fora i per dintre, l’Estat és molt més que un govern, fins i tot que unes cambres legislatives. Podemos podria cedir, pactar amb el sistema, i aplicar només algunes reformes moderades. Però això seria una renúncia als seus principis i un gran frau a l’electorat, que l’abocaria a la frustració i a ells mateixos a la desaparició, com a molt, al final de la legislatura.
Si Podemos fos un perill real, ja se l’haurien carregat. No costa gaire. En política, destruir un enemic polític és qüestió de diners i d’interessos, i més quan és una enemic amb tan poca consistència orgànica, que viu d’il·lusions i del protagonisme que li ha donat la televisió del sistema. Si Podemos no ha desaparegut envoltat de contradiccions i escàndols, reals o inventats -és igual-, és perquè al PP li és utilíssim per, com a mínim, evitar que el PSOE li passi per sobre i per poder exhibir un Papus davant del seu electorat.
Llavors, jo, que em crec la bona voluntat dels dirigents de Podemos, em pregunto: Per què no pleguen? Per què insisteixen a fer-los el joc? Per què no busquen camins que els permetin combatre d’una manera efectiva, com la via municipal, per exemple, o l’ocupació dels sindicats -dic el primer que se m’acut-, per intentar minar el sistema des d’aquí i així potser un dia poder assaltar la fortalesa?
I, posats a qüestionar. Independentment de les patinades recents de polítics i dirigents socials, la independència de Catalunya té moltes possibilitats d’esdevenir un fet. I un fet que es podrà desenvolupar dintre del sistema perquè no es planteja amb tanta radicalitat. Una Catalunya independent apuntarà majoritàriament cap a una socialdemocràcia real, fet que ha de permetre arreglar moltes coses però que no representa un enfrontament dràstic amb el sistema. Podemos podria contribuir a fer que la independència de Catalunya fos possible més majoritàriament i amb una major rapidesa, i també podria contribuir a reforçar el seu caràcter social, i, a més a més, si un país podia aplicar un programa, no de màxims, però sí de regeneració democràtica i justícia social, això podria ser una gran ajuda, per la via de l’exemple, perquè després es pogués seguir un camí similar a Espanya i altres països.
Estic segur que tot això, els dirigents de Podemos, si més no, ho saben perfectament. Llavors, per què no recolzen la independència de Catalunya, que, a més a més, ha de ser coherent per força amb el seu ideari. No em puc creure que legitimin una Constitució que va ser l’únic instrument possible per fer una Transició del franquisme al postfranquisme del que encara no hem sortit.
I tanmateix, ells, a la seva. Com que no em puc creure que simplement siguin demagogs -de debò que no m’ho puc creure-, només puc dir: “PODEMOS, NO US ENTENC, I M’AGRADARIA QUE M’HO EXPLIQUÉSSIU, PLANERAMENT, TAL COM JO US HO PREGUNTO”


Llorenç Prats

dijous, 11 de desembre del 2014

DÉU NOS GUARD D'UN JA ESTÀ FET!

Sembla talment que després del 9N ho haguem començat a fer tot malament. El 9N nosaltres, el poble, la societat civil de debò, vam demostrar que havíem estat capaços de recompondre, amb la mateixa civilitat i alegria de sempre, la unitat que als polítics se’ls havia escapat de les mans després de la suspensió de la consulta per part del Tribunal Constitucional.
Vam tocar a rebato, vam aconseguir que es fes una campanya unitària i el 9N vam fer l’esforç que va caldre en cada cas i vam anar a votar com si ens hi anés la vida, perquè enteníem que ens hi anava. A mi, i penso que a molts, l’únic dubte que em va deixar el 9N va ser si érem prou per anar a unes plebiscitàries amb garantia de guanyar-les en nombre de vots, i si podia ser d’una manera àmplia, perquè internacionalment no quedés cap dubte sobre la voluntat d’independència dels catalans i poguéssim així imposar la força dels fets.
Se’ns girava feina, però en cap moment vaig pensar que la feina vindria dels nostres polítics, sinó de què calia fer per convèncer quanta més gent millor que votés independència, en el benentès que estàvem convençuts que la independència seria bona per a tothom i sobretot per a aquells que ho passen més malament i per a les generacions que tenen la vida per davant. També pensava que aquest no era un tema opinable, sinó un tema a diagnosticar i que el diagnòstic i les mesures consegüents, l’havien de fer professionals experts en la matèria, d’aquí o d’on sigui. Si tens un problema d’infraestructures, per exemple, vas a buscar els experts allà on es trobin. A Suècia o als Estats Units, doncs igualment pensava jo que, en aquest cas, es tractava simplement d’un problema d’enginyeria política.
Però vet aquí que llavors s’avança el President Mas i, jo no sé perquè ni vull fer cap mena de suposició, en lloc de posar-se d’acord amb els partits polítics del bloc sobiranista, llança en solitari una proposta, molt atractiva perquè parla d’unitat, de societat civil i fins i tot de renúncia i sacrifici, però de dubtosa eficàcia política en la mesura que no està prèviament consensuada. Estem dient que ens falta gent i ara fem una proposta sense comptar amb l’opinió dels representants de bona part de la gent que ja teníem? Que ens hem begut l’enteniment?
Cap més partit no s’hi apunta, és clar, i llavors comencen a sortir altres propostes. La més notòria la llista de llistes d’ERC, però també les CUP diuen, per boca de Quim Arrufat, que encara estan pensant, si hi ha eleccions, com es presentaran. Per acabar-ho d’adobar, l’ANC, després de la conferència de Mas, sense esperar a sentir la conferència de Junqueras, es posiciona, innecessàriament, en l’anomenada “Declaració de Cornellà” a favor de la llista unitària proposada per Mas, contribuint a la cerimònia de la confusió.
És allò que dius: a veure, tan difícil era parlar abans de tot el que s’hagués de parlar, entre els partits i amb les associacions (ANC, Òmnium...) representatives de la societat civil independentista organitzada i buscar la fórmula possible i que permeti aconseguir el major suport possible? Per què aquesta precipitació de Mas, sense parlar amb ningú, i de l’ANC a afegir-s’hi sense esperar a veure què diuen els altres? I no dic res d’altres partits ni entitats perquè no són els que prenen la iniciativa, actuen com a resposta a. No estic criticant Convergència, ni l’ANC, de la qual formo part, sinó la manera de procedir. Sóc un independentista d’esquerres, d’aquells que volen la independència per fer un país més just, com tantíssima gent, però sóc una persona tan raonable que, si al final, després de parlar entre ells tot el que calia, haguessin arribat a la conclusió que es feia una llista única només amb el punt de la independència, sense precisar res més i encapçalada per l’Artur Mas, l’hauria votat sense cap prevenció. Però per què no ho parlaven abans en lloc de deixar-nos desanimats i desorientats? Com que no puc creure que hi hagi ningú entre els partits i entitats independentistes que no vulgui la independència, no entenc res.
I ara què? Jo espero, exigeixo, perquè crec que col·lectivament tenim el dret d’exigir-ho, que es posin d’acord, un acord sòlid i immediat i que comporti una opció decididament guanyadora. Que es pugui dir clarament i amb arguments: “miri, volem la independència perquè això ens permet fer un país millor, recuperar l’estat del benestar, acabar amb l’atur i la pobresa, garantir la qualitat democràtica i mirar el futur amb esperança”. Suposo que en això hi estarem tothom d’acord. El com dur el procés després de les plebiscitàries s’ho poden anar discutint mentrestant. És ara o mai i necessitem polítics, i dirigents socials, que estiguin a l’alçada de les circumstàncies i de les expectatives de la població.
No crec que tingui cap possibilitat de tirar endavant una llista única que no contempli la pluralitat de sensibilitats polítiques que són sincerament partidàries de la independència. Una cosa és una consulta, on es vota sí o no, com en el cas del “procés participatiu” de 9N, i una altra cosa, molt diferent és votar noms per ocupar escons i tirar endavant un procés constituent. Algú s’imagina, per posar un exemple, un partidari convençut de l’ideari de les CUP votant una llista amb destacats polítics de Convergència i Unió, o viceversa? Només se m’acut que podria ser possible una llista única si estava formada exclusivament per persones de la societat civil sense adscripció ni gairebé significació ideològica, amb una sola idea: “un país independent per viure tots millor”. Però això, més enllà de les eleccions, com es gestionaria?
A hores d’ara, no veig cap més remei que anar amb llistes separades però agafats de la mà. Ja s’han apuntat moltes maneres i segur que n’hi ha d’altres, però, tot i així, continuo pensant que el gran problema és, sigui com sigui, aconseguir els vots que ens falten per tenir una majoria, si no àmplia, si més no suficient.
I continuo pensat que tot això ens ho podíem haver estalviat si, en lloc de començar per les grans declaracions, s’hagués començat per buscar les fórmules d’enteniment dels uns amb els altres.
En fi, Déu nos guard d’un ja està fet. Almenys mantinguem la unitat del poble, en la nostra pluralitat, i exigim als nostres polítics -cadascú als que tingui més a prop-, responsabilitat social i sentit de la història, que tot està per fer i tot és possible, encara.


Llorenç Prats

dijous, 27 de novembre del 2014

PERPLEXITAT

Després de la presentació del full de ruta del President Mas aquest passat dimarts no s’ha donat cap esclat d’eufòria. La sensació col·lectiva sembla ser més aviat de perplexitat. Ens mirem els uns als altres com preguntant-nos què hem de fer.
No és que la conferència no fos brillant, ni els compromisos assumits pel president rotunds, fins i tot oferint la seva pròpia immolació política. Però alhora, la seva proposta planteja molts dubtes.
Eleccions plebiscitàries ja, amb una llista integrada en bona part per noms clau de la societat civil i amb un període constituent de, com a màxim, un any i mig.
Això està molt bé. Fins i tot es podria dir que els partits sobiranistes s’hi haurien d’avenir per força, perquè només els demana un breu parèntesi perquè després, en unes eleccions normals dins d’un país ja independent, puguin esplanar obertament les seves diverses propostes.
Però, i els votants dels partits, els que ara els recolzen i els que encara ens falten per poder guanyar clarament, per tenir, en paraules del mateix Mas, la majoria absoluta? La majoria de partidaris de la independència, començant per mi mateix, no la recolza per canviar un país per un altre, sinó perquè la veiem com l’oportunitat -l’única oportunitat real-  de fer un país millor, més pròsper i més just, per nosaltres, per als nostres fills, per als nostres néts i per als segles dels segles, si convé.
Si aquesta idea és absent de la candidatura pro-independència podem perdre molts vots ara il·lusionadament independentistes i podem deixar de guanyar-ne molts altres que necessitem.
Una candidatura de país, hauria de dir, com a mínim, quatre coses sobre com serà aquest país, com ara que tindrà com a prioritat absoluta l’estat del benestar, que tindrà com a norma bàsica la transparència política i no tolerarà la corrupció sota cap supòsit, que l’economia treballarà al servei del bé comú i que el seu primer objectiu serà acabar amb l’atur i garantir una capacitat adquisitiva digna per a tots els seus ciutadans incloent l’accés a l’habitatge i als serveis bàsics, i que funcionarà mitjançant una democràcia realment participativa on les qüestions importants seran sotmeses al dictamen de la voluntat popular.
No dic pas que el president Mas pensi el contrari, però això s’ha de dir explícitament, perquè això és el que dóna sentit a la independència.
Tot i així, hi hauria formacions polítiques que no s’hi podrien afegir. Esquerra probablement sí, però les CUP... Jo crec que hi ha molta gent de les CUP que, amb aquests punts que enumero, podrien estar d’acord amb la llista única, però hi ha molta altra gent de les CUP que abans votarà qualsevol altra cosa que una llista on hi hagi militants o persones pròximes a Convergència. Simplement ho constato.
No parlo del PSC-PSOE, perquè sembla que, afortunadament, ja es va destriant el gra de la palla, ni de ICV-EUiA, que no saben si són carn o peix, amb càrrecs que porten més de trenta anys vivint del partit i que sembla que l’únic objectiu real que tenen és no desaparèixer, ni que per fer-ho s’hagin d’amistançar amb Podemos i declarar-se federalistes-internacionalistes i fer-se del club de fans del David Bisbal. Sap greu dir-ho perquè hi ha gent que val molt, però són uns tites.
Suposem, per tant, que la candidatura única es fa amb CIU (o amb CDC) i ERC i que les CUP recolzaran des de fora les posicions independentistes. Suposem que han inclòs els punts que deia i arriben a la majoria absoluta d’escons. I amb Mas al capdavant, naturalment, perquè ningú, però ningú, entendria, fora d’aquí, que Mas no encapçalés la candidatura.
Amb el 51% dels escons i/o vots, n’hi ha prou per proclamar la independència de Catalunya i que sigui internacionalment reconeguda? I per garantir que, al cap d’un any i mig de dura realitat i entrebancs per tot arreu es pugui tornar a guanyar un referèndum a sí o no? El mateix dimarts, o dimecres, la “progre” Victoria Prego ja cridava a tots els catalans partidaris del no a fer un bloc comú i a votar en massa perquè, segons ella, “en sus manos está el futuro de España”. Fa por eh?
No sé si així ens en podem sortir, i miro de foragitar del meu cap la idea que aquest full de ruta està pensat perquè no assolim la independència. Em miro el president Mas i penso que ell hi creu de debò, però no veig gens clar que per aquest camí no ens estimbem i perdem l’única oportunitat que tindrem. Estic perplex.
Jo, ja ho vaig dir i ho reitero, penso que ara és el moment de posar a treballar dia i nit un gabinet d’experts professionals en demoscòpia, estratègia política, comunicació i fins i tot màrqueting, si cal, i que ens donin amb tot el rigor professional les opcions guanyadores. Sabem que la independència serà bona per tothom, fins i tot per als que no la volen, donc bé, cal assegurar per tots els mitjans que el camí que seguim ens hi porta. I els polítics a creure.
                                                                                                                                             

Llorenç Prats
 

dilluns, 17 de novembre del 2014

LA SITUACIÓ ACTUAL DEL PROCÉS SOBIRANISTA

CONSIDERACIONS ELEMENTALS SOBRE LA SITUACIÓ ACTUAL DEL PROCÉS SOBIRANISTA.

1.- NOMÉS ES POT ARRIBAR A LA INDEPENDÈNCIA PER LA VIA D’UNES ELECCIONS PLEBISCITÀRIES. L’ESTAT NO PERMETRÀ CAP ALTRA OPCIÓ.

2.- UNES ELECCIONS PLEBISCITÀRIES COMPORTEN NECESSÀRIAMENT OBTENIR UNA MAJORIA ÀMPLIA PER TAL QUE INTERNACINALMENT ES RECONEGUI LA LEGITIMITAT D’UNA DECLARACIÓ UNILETARAL D’INDEPENDÈNCIA. L’ESTAT, PER ELL MATEIX, NO LES RECONEIXERÀ MAI.

3.- PER ASSOLIR AQUESTA MAJORIA ÀMPLIA ENS CAL UN GRUIX DE VOT INEQUÍVOCAMENT INDEPENDENTISTA BASTANT MÉS IMPORTANT DEL QUE TENIM ARA.

4.- PER CAPTAR AQUEST VOT, SEMPRE DES DEL CONVENCIMENT QUE LA NOSTRA PROPOSTA ÉS BONA, LA MILLOR, PER A TOTHOM, CAL ANALITZAR CIENTÍFICAMENT QUINS SECTORS DE LA SOCIETAT NO ENS FAN COSTAT I PERQUÈ, I FER UN PLA DE COMUNICACIÓ ESPECÍFIC PER A AQUESTS SECTORS PER CONVÈNCER-LOS QUE LA INDEPENDÈNCIA ÉS BONA TAMBÉ PER A ELLS.

5.- AIXÒ S’HAURIA DE FER IMMEDIATAMENT I SENSE ENDARRERIR LES PLEBISCITÀRIES, NO PODEM ESPERAR A GUANYAR ELS VOTS QUE ENS FALTEN INDEFINIDAMENT, PERQUÈ, MENTRESTANT, EN PODRÍEM PERDRE, PER CANSAMENT, REFREDAMENT, O ALTRES CAUSES, D’ALTRES AMB ELS QUE ARA COMPTEM.

6.- LES ORGANITZACIONS INDEPENDENTISTES DE LA SOCIETAT CIVIL, I SINGULARMENT L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA, HAURIA D’ENDEGAR IMMEDIATAMENT AQUEST PROCÉS I ENCARREGAR-NOS TASQUES DIVERSES PER COL·LABORAR-HI. TASQUES DIVERSES PERQUÈ NO TOTHOM TÉ LES MATEIXES CAPACITATS NI LES MATEIXES DISPONIBILITATS: UNS PODEM PARLAR EN PÚBLIC, D’ALTRES EN PRIVAT, PORTA A PORTA, D’ALTRES PODEM ESCRIURE EN PÚBLIC, ALS MITJANS O A LA XARXA, D’ALTRES EN PRIVAT, CARTES PERSONALITZADES, ETC.

7.- EL QUE CALGUI FER, CAL FER-HO ARA, NO PODEM ESTAR PENDENTS DE LES ESTRATÈGIES I INTERESSOS PARTICULARS DELS DIVERSOS PARTITS POLÍTICS, TOT I QUE ELS HEM DE TENIR EN COMPTE.


Llorenç Prats 17/11/14

divendres, 24 d’octubre del 2014

#ARAESLHORA o #ARANOTOCA? Ens podem refiar del president Mas?

Des de la manifestació de l’11 de setembre de 2012 i la posterior convocatòria d’eleccions, la manera com va entomar els resultats i el lideratge exercit en el procés sobiranista, el president Mas, que de primer veia com una mena d’hereu gravat de Jordi Pujol, es va anar guanyant la meva confiança, per la solidesa de la seva trajectòria al front del procés i per la contundència de gestos i declaracions puntuals. Més d’una vegada, vaig escriure algun tuit dient que, des de la discrepància ideològica, em sentia orgullós del president del meu país. Em vaig arribar a convèncer que Mas, com Sant Pau camí de Damasc, havia caigut del cavall i havia vist la llum, que ja no pensava ni actuava en termes de partit, sinó de país i fins i tot, gosaria dir, d’història.
Ara, després de la trencadissa de la unitat dels partits sobiranistes, produïda precisament en el moment en què calia passar de les paraules als fets i plantar cara a l’Estat espanyol, ja no sé què pensar. És Mas el líder capaç d’abanderar la marxa del país cap a la plena independència política? capaç de renunciar a tota mena d’interessos i conveniències de partit per ser l’estadista que ara necessitem, encara que sigui a costa, com Moisès, de no veure la terra promesa, si més no com a president? (i disculpeu-me l’abús de metàfores bíbliques).
És cert que pot ser que siguin altres, i no ell, els que encetaran el nou país, tot i que sap molt bé que, un cop amansides les aigües, consolidada la realitat política d’una Catalunya-Estat, les diferents opcions ideològiques ocuparan el lloc que els correspongui segons la realitat social i econòmica i, no ell, però si els seus, tindran l’espai i el protagonisme polític que els pertoqui en cada moment, ningú està pensant a crear una república soviètica. En aquesta perspectiva, Mas semblava destinat a passar a la història com a “pare de la pàtria”.
Però des que es desconvoca la consulta i es manifesta la desavinença entre els diversos partits, crec que som molts, moltíssims, que de sobte ens trobem immersos en la perplexitat i la confusió. Pot ser que Mas no fos res de tot això sinó un gran prestidigitador, que no hagi tingut mai la intenció d’acomboiar Catalunya cap a la independència? Pot ser, fins i tot, que hi hagi hagut una connexió Mas-Rajoy per actuar com a policia bo i policia dolent, diguem-ho així, per arribar un pacte un cop “vençut i desarmat” l’independentisme? Vull creure que no, però els moviments que ha fet el president després de desconvocar la consulta em fan por.
Convoca una pseudo-consulta, que es dirà “procés participatiu” que vindrà a ser com la consulta, però de perfil baix. Si aquest procés participatiu és tan bo com l’altra consulta, no trobeu molt estrany que l’Estat espanyol no l’impedeixi? Com hem vist tantes vegades no li calen gaire arguments per fer-ho: demana un pronunciament del Consejo de Estado, presenta recurs al Constitucional i el Constitucional el suspèn cautelarment, cosa d’hores. No ens enganyem, ho podrien fer fins i tot amb una tertúlia. De fet, la millor garantia que Mas no ens enganya i que va a totes, seria que el Govern espanyol demanés la suspensió cautelar del procés participatiu del dia 9 de Novembre.
Si no és així, ja començarem a tenir indicis de què pot ser –i tant de bo que m’equivoqui- el 9N: un examen per a l’independentisme en les pitjors condicions possibles.
Si l’Estat no l’impugna, no és que no pugui, és que no li fa por, o que està pactat. La gent, massa entusiasmada amb el 9N no se li veu. És clar que els súper convençuts anirem a votar, a Alcanar si cal, ja sabem el camí, però els tebis, els més tous i mandrosos, els emprenyats, els indecisos... què faran? No hi ha una campanya que estimuli el vot més enllà de la frontera dels súper convençuts; no sabem, i trigarem a saber-ho, on haurem de votar, i ningú ens ho dirà a casa, haurem de ser proactius i espavilar-nos. I sí, com s’intueix pel que diu la web, la gent ha d’anar a votar segons l’adreça que consti al DNI, molta gent, la que s’haurà de desplaçar, si no forma part del grup dels súper convençuts, passarà de fer-ho. Ahir advertia, en una altra entrada d’aquest bloc, del perill que pot representar l’absentisme juvenil, llegiu-ho si us plau.
Tot plegat no tindria més importància si no hagués de tenir conseqüències, si fos només per dir “vam dir que votaríem el 9N i votarem encara que sigui de mala manera”, però sí té molta importància si es planteja, com tot indica -i com deia- com un examen de l’independentisme. Si no recordo malament, el president Mas va dir que supeditava la convocatòria d’unes eleccions (plebiscitàries) al resultat del 9N. La metàfora que feia servir el govern en contra de l’opinió independentista era que no es tractava que el 9N fos una primera volta i les plebiscitàries la segona, sinó que el 9N era la semifinal i les plebiscitàries la final. De manera que si es perd la semifinal, ja no es va a la final.
En aquest context, en aquestes condicions pèssimes, la mare dels ous és: quants vots a favor de la independència són suficients perquè el president convoqui unes plebiscitàries? (i ara no entro en qüestió de llistes). Em temo que l’única resposta real no sigui “uns quants més dels que han sortit”. Tingueu en compte que tots els vots que es deixin d’emetre, fruit de la desinformació, del baix perfil, de la mandra a desplaçar-se per a una votació d’aquestes característiques, de la imatge de falta d’unitat, del convenciment que surti el que surti, si no hi ha tres milions de vots si+si mai no serà prou, etc., tots aquests vots que s’emetrien en unes altres condicions més favorables i estimulants (en unes plebiscitàries per exemple), seran comptats com a no-vots, o sigui com menys recolzament a la independència.
Ja heu vist com respiraven alguns membres del Govern aquests dies -no diguem ja els partits de la vacil·lació-. Qualsevol resultat que no sigui una gairebé impossible majoria absoluta (sobre, per exemple, el cos electoral de les darreres eleccions), podrà ser llegit pel Govern com a insuficient i li permetrà al president Mas entonar el conegut “ara no toca” i allargar la seva legislatura fins al 2016, esperant que les coses s’apaivaguin i, sense amenaces independentistes, pugui arribar a un acord autonòmic amb Madrid.

Hem caigut en una trampa acceptant la consulta del 9N? Tant de bo m’equivoqui, tant de bo. Però, per si de cas, exigim el màxim de garanties i facilitats, pactem mínims per les plebiscitàries i mobilitzem-nos per votar ni que estiguem in articulo mortis.


dijous, 23 d’octubre del 2014

PERILLA L'ÈXIT DEL 9N? A ALGÚ LI INTERESSA QUE NO SURTI BÉ?


Encara no ens han dit on hem d'anar a votar, el 9N, però, si no he entés malament la idea que té el govern, haurem d'anar a votar a una institució determinada i pròxima a l'ADREÇA QUE CONSTA AL NOSTRE DNI. 
Però hi ha moltes persones que vivim a Barcelona i altres capitals i al nostre DNI tenim l'adreça d'una altra localitat. Penso especialment en els joves. Sóc professor universitari i tinc alumnes de tot Catalunya que viuen en pisos d'estudiants i que els caps de setmana no tornen al poble. El mateix deu passar, com a mínim, a Tarragona, Lleida i Girona. 
Moltíssims d'aquests joves surten els dissabtes a la nit fins a les tantes i després dormen el diumenge fins al migdia. I són usuaris de transport públic. Què faran? El diumenge a la tarda se n'aniran a votar a Calaf, a Begues o a Talamanca, posem per cas? Amb bus? Una minoria molt militant potser sí, però la majoria pensarà que, per un vot no ve d'aquí -ja ho estic sentint aquests dies-. I per aquest camí podem perdre una important bosa de vots favorables a la independència. 
No sé si el govern de CiU no hi ha caigut o ja els va bé per no haver de convocar plebiscitàries. Però, per a tots els que volem que el 9N sigui un èxit i el primer pas d'unes plebiscitàries, és molt important aconseguir que ES PUGUI VOTAR NO IMPORTA ON. 
Al capdavall -i més deixant la informació del DNI-, després es poden creuar les dades i eliminar els possibles vots repetits. Encara que el resultat trigui més. 
El que importa és que surti bé. No ens fem trampes al solitari o haurem de començar a pensar malament.
QUE CORRI, EXIGIM LES MÀXIMES FACILITATS!

dilluns, 29 de setembre del 2014

El independendentismo catalán contra el capitalismo psicópata

Las cosas claras. Nuestro gran problema, el de todo el mundo, es que vivimos completamente sometidos a un capitalismo psicópata, psicópata y depredador, desde la Patagonia hasta los confines de Groenlandia.
¿Acaso el capitalismo no ha sido siempre psicópata y depredador? Sí, seguramente sí, pero nunca a una escala global, como ahora, ni tan acusada y descaradamente. Y, además, aunque esto no nos deje en muy buen lugar, nunca había clavado sus garras con tanta intensidad en la sociedad occidental y sus clases medias. Los que sufrían eran otros.
Ahora no, ahora estamos en la parte de abajo de la cadena trófica, hemos pasado a formar parte del colectivo de las víctimas. El capitalismo desatado ha divido el mundo en dos grupos de persones. Uno es de los ricos, potentados, poderosos, que lo tienen todo y cada vez van acumulando más y más riqueza y poder en sus manos sin hacer nada, simplemente dejando que su dinero deambule por los mercados y vaya aumentando su fortuna y su influencia. Por mucho que se oculten detrás de bancos, fondos de inversión y otros camuflajes, son persones de carne y hueso, como nosotros: mil personas, con nombre y apellidos, tal vez cien mil, diez millones... qué más da, una ínfima minoria de la población mundial.
El otro grupo lo formamos el resto de la humanidad, desde los que viven relativamente acomodados y piensan que a ellos esto no les afecta, hasta la gente que muere de hambre en África o a tiros en Oriente Medio. Tenemos en común que, para los psicòpatas capitalistas, todo lo que tenemos, todo lo que hacemos, todo lo que somos, nosotros mismos... son mercancías. Especulan con nuestras viviendas, con nuestros salarios y nuestro trabajo, con nuestras pequeñas empreses, con los alimentps, con la educación, la salud, con la guerra y con nuestros órganos y nuestra sangre. Y sin remordimientos, son psicòpatas, no tienen ninguna empatía, no sienten nada. Y nunca les basta con lo que tienen, son depredadores, les mueve el olor de la presa.
Ésta y ninguna otra es la gran cuestión que el mundo tiene planteada, que amenaza realmente nuestra supervivencia y la del planeta.
Y, ante eso, ¿Qué hacemos? ¿Qué podemos hacer que sea realmente efectivo? Sabemos que no podemos recurrir a ningún otro contrapoder: los políticos, los militares, las Iglesias están a su servicio, en algunos casos tal vez ni lo saben, pero están a su servicio, y, cuando actuan de manera contraria a sus intereses, si su actuitud les puede suponer la más mínima amenaza, los eliminan, como si aplastaran un mosquito.
Por tanto, políticamente no podemos actuar, no tenemos ninguna esperanza de avanzar. Cuando un movimiento social o político alternativo prospera, se lo miran con la curiosidad y el desdén de un felino. Si ven que se trata de un arrebato que no llegará a ningún sitio, o que ya se encargarán de de él los propios políticos, ni se dignan mover una uña. Si, en cambio, piensan que puede comportar algún peligro, encargan a sus sicarios –políticos, mediáticos, etc..- que lo hagan desaparecer, y si puede ser en estado larvario, mejor. Movimientos que parecen la gran cosa, si se examinan y uno se pregunta por qué  han aparecido, de dónde han salido y por qué se les deja prosperar, observa que, en el fondo, servirán para debilitar las fuerzas políticas más incómodas para el capital y para favorecer a las más pròximes y serviles. La caridad, las ong’s, los movimientos reivindicativos... todo les es útil o indiferente. Sino, desaparece.
Entonces ¿Qué? ¿Cómo actuar? Lo ideal sería actuar como ellos y borrarlos de la faz de la tierra, aunque sea metafóricamente: arruinarlos. Somos, com mínimo, mil veces más que ellos, o más aún. Por tanto, si nos pudiéramos poner de acuerdo, no debería constituir ningún problema. Pero eso, la vieja aspiración del internacionalismo, saben que no es factible y la pueden combatir fácilmente: divide y vencerás. También podríamos utilitzar sus mismas armas de psicòpatas y depredadores contra ellos, pero no existe, ni parece imaginable que exista alguna vez, algún tipo de organización de “justicieros sin fronteras”.
Nos queda, sin embargo, una estratègia ganadora: hacernos pequeños, insignificantes a sus ojos. En la misma Europa hay comunidades con sus propias normas, que viven al margen del sistema, y nadie hace caso de ellas, porque tampoco pretenden crecer ni reproducirse. En el mundo hay países pequeños, con sus propias leyes y organización interna, y nadie les presta atención, por la misma razón. Ya hace tiempo que diversos autores nos han recordado que “lo pequeño es hermoso”, nos han recomendado “piensa globalment y actua localmente” y conocemos muy bien las estrategias de la glocalización.
Obviamente -lo dice el titulo-, estoy hablando de Cataluña y del independentismo. Debemos reflexionar sobre por qué el independentismo ha crecido en Cataluña de una forma exponencial en tan pocos años. ¿Acaso nos ha afectado una especie de pandemia identitaria? Evidentemente no. Hay independentistas nacionalistas, y no les faltan razones, porque, tal como han sido maltratadas la sociedad y la cultura catalanas por el Estado español -que no es España-, no quieren saber nada más de él. Pero la mayoría, además de estar hartos de ser tratados como un estropajo, con prepotència y menosprecio, lo que queremos es, sobre todo, crear un estado nuevo, lejos de un Estado y un estamento político que se encuentra entre los más fieles servidores de los amos del universo. Recuperar la dignidad, sí, però también recuperar el benestar y la justicia social, y poderlo transmitir a nuestros hijos y a nuestros nietos. Somos lo bastante pequeños, lo bastante insignificantes en el concierto de las naciones, como para que, si nos separamos del Estado español, mientras respetemos las reglas del juego básicas de la democràcia y de la economia de mercado -de verdad, no del capitalismo especulativo-, nadie se preocupe especialmente de cómo ordenamos nuestra casa.
Pero ¿Acaso en nuestra pròpia casa no tenemos ningún capitalista psicópata y depredador, ningún político corrupto y servil...? ¿Acaso las grandes fortunas no tienen aquí también algunos de sus intereses? Sí, capitalista psicópata debemos tener alguno, pero ya se buscará la vida en otro lugar. En cuanto a políticos corruptos, estamos al corriente, habrá que hacer limpieza. Y respecto a los intereses de las grandes fortunas, jugaremos con un principio que todos los depredadores respetan: el cálculo de costes y beneficios: “¿Para los intereses que tengo ahí vale la pena hacer mucho ruido?”. Los depredadores son sigilosos y no malgastan energías en perseguir a un ratón. Debemos ser como ratones.
¿Y todo esto lo conseguiremos así, de buenas a primeras? No, ¡qué va! Este proceso tiene dos fases: La primera conseguir la independencia, todos juntos, sin entrar en ningún tipo de discurso que no sea “queremos un estado independiente”. Porque, sin un estado independiente, no podemos hacer nada más, estamos condenados, sólo podemos ir a peor.
Y necesitamos ser muchos, muchísimos, una gran mayoría, por dos razonez principales: para que la comunidad internacional nos tenga que reconocer inequívocamente, y para hacernos el menor daño posible con España, recíprocamente. El gobierno español no quiere a España, porque esta separación se producirá -y si ellos quisieran se podria produir sin daño alguno-, basta con vivir en Cataluña para verlo: cada día somos más y más quienes vemos que, si nos gobernamos nosotros mismos, lo haremos mucho mejor. Son dos mundos y queremos estar en el mundo que encara el futuro con espíritu de progreso económico, social y cultural. Todos: los catalanes nacidos en Cataluña, los catalanes venidos de fuera y los catalanes hijos de los catalanes venidos de fuera... eso hace ya muchos años que lo tenemos superado, aunque se quiera engañar a la sociedad espanyola en este sentido: que vengan y lo vean.
Pero es que, además, no queremos romper con la gente de España, amigos, familiares, colegas, ni con sus tierras. Simplemente queremos un estado, ya somos lo bastante mayores. Por eso queremos ser muchos y diversos, para que esto también quede claro.
La segunda fase vendrá cuando ya tengamos un estado, antes es imposible. Habrá que votar un parlamento y sabremos muy bien quién es quién y qué defiende cada uno. No votaremos a ciegas ni por eslóganes. Y este parlamento tendrá que elaborar una Constitución, pero esta constitución la deberemos refrendar nosotros, el pueblo, y si no refleja el país que queremos, les diremos que no, y que hagan otra. Y con esto y las leyes subsiguientes construiremos un nuevo país, libre, próspero y socialment justo.
Estoy absolutamente seguro de ello, no por una cuestión de fe, sinó porque tengo garantías: la extraordinaria movilización de la sociedad civil catalana. Quien conduce este proceso somos nosotros y quien se ha manifestado en defensa de la sanidad, de la vivienda, de la educación y de todos los principios propios de los derechos humanos y del estado del bienestar somos nosotros. En la situación actual de conciencia de la sociedad catalana ¿Alguien cree que nos llevaran al huerto? ¡Que lo intenten!
Haremos un país nuevo para construir en él un mundo major, tan lejos como podamos de las garras de los psicópatas depredadores y de sus sicarios políticos. Estamos a dos passos de conseguirlo: un estado y unas nuevas regles de juego. Nos espera mucho trabajo y dolores de cabeza, pero vale la pena.
Y quién sabe si en algún otro lugar alguien nos mirarà y dirà: ¡buena idea...! La historia empieza cada día, y somo nosotros quienes la hacemos: tú, tú, tú, y yo, los primeros.


Llorenç Prats

L'independentisme català contra el capitalisme psicòpata

Les coses clares. El nostre gran problema, el de tothom, és que vivim completament sotmesos a un capitalisme psicòpata, psicòpata i depredador, des de la Patagònia fins als confins de Groenlàndia.
Que no ho ha estat sempre el capitalisme de psicòpata i depredador? Sí, segurament que sí, però mai a una escala global com ara i mai tan acusadament i descaradament, i, a més a més, encara que això no ens deixi massa bé, mai no havia clavat les seves urpes d’aquesta manera en la societat occidental i les seves classes mitjanes. Els que patien eren altres.
Ara no, ara som a la part de baix de la cadena tròfica, hem passat a formar part de les víctimes. El capitalisme desfermat ha dividit el món en dos grups de persones. Un és dels rics, potentats, poderosos, que ho tenen tot i que cada vegada van acumulant més i més riquesa i poder a les seves mans sense fer res, simplement deixant que els seus diners rodin pels mercats i vagin engreixant les seves fortunes i la seva influència. Por molt que s’amaguin darrere de bancs, fons d’inversió i altres camuflatges, són persones de carn i ossos, com nosaltres: mil persones, amb nom i cognom, potser cent mil, deu milions... tant se val, una ínfima minoria de la població mundial.
L’altre grup el formem la resta de la humanitat, des dels que viuen relativament acomodats i pensen que a ells això no els afecta, fins a la gent que mor de fam a l`Àfrica o a trets a l’Orient mitjà. Tenim en comú que, per als psicòpates capitalistes, tot el que tenim, tot el que fem, tot el que som, nosaltres mateixos, som mercaderies. Especulen amb els nostres habitatges, amb els nostres salaris i el nostre treball, amb les nostres petites empreses, amb els aliments, amb l’educació, la salut, amb la guerra i amb els nostres òrgans i la nostra sang. I sense remordiments, són psicòpates, no tenen cap empatia, no senten res. I mai no en tenen prou, són depredadors, els mou l’olor de la sang.
Aquesta i no cap més és la gran qüestió que el món té plantejada, que amenaça realment la nostra supervivència i la del planeta.
I davant d’això, què fem? Què podem fer que sigui realment efectiu? Sabem que no podem recórrer a cap altra contrapoder: els polítics, els militars, les esglésies estan al seu servei, en algun cas potser ni ho saben, però estan al seu servei, i quan actuen de manera contrària als seus interessos, si això els pot representar la més mínima amenaça, els exterminen com qui aixafa un mosquit.
Per tant, políticament no podem actuar, no tenim cap esperança de sortir-nos-en. Quan un moviment social o polític alternatiu prospera, se’l miren amb la curiositat i desdeny d’un felí. Si veuen que és una bafarada que no arribarà enlloc o que ja se n’encarregaran els mateixos polítics, no es molesten ni a moure una ungla, si veuen que pot comportar algun perill fan que els seus sicaris –polítics, mediàtics, etc.- el facin desaparèixer, i si pot ser en estat larvari, millor. Moviments que semblen el qui sap què, si s’examinen i et preguntes perquè han sortit i d’on han sortit i perquè se’ls deixa prosperar, veus que, en el fons, serviran per debilitar les forces polítiques més incòmodes per al capital i per afavorir les més pròximes i servils. La caritat, les ong’s, els moviments reivindicatius... tot els és útil o indiferent. Sinó, desapareix.
Llavors, què? Com actuar? L’ideal seria actuar com ells i esborrar-los de la terra, ni que sigui metafòricament: arruïnar-los. Som, com a mínim, mil vegades més, o més, per tant, si ens poguéssim posar d’acord, no hauria de ser cap problema, però això, la vella aspiració de l’internacionalisme, ells saben que no és possible i el poden combatre fàcilment: divideix i venceràs.  També podríem utilitzar les seves mateixes armes de psicòpates i depredadors en contra d’ells, però no existeix, ni sembla viable que existeixi cap mena d’organització de “justiciers sense fronteres”.
Ens resta, però, una altra estratègia guanyadora: fer-nos petits, insignificants als seus ulls. A Europa mateix, hi ha comunitats amb les seves pròpies normes que viuen al marge del sistema i ningú en fa cas, perquè tampoc no pretenen créixer ni reproduir-se. Al món hi ha països petits, amb les seves pròpies lleis i organització interna, i ningú no en fa cas, per la mateixa raó. Ja fa temps que diversos autors ens han recordat que “small is beautiful”, ens han recomanat “pensa globalment i actua localment” i coneixem molt bé les estratègies de la glocalització.
Òbviament -ja ho diu el títol-, estic parlant de Catalunya i de l’independentisme. Cal reflexionar sobre perquè l’independentisme ha crescut a Catalunya d’una manera exponencial en tants pocs anys. És que ens ha agafat una mena de pandèmia identitària. Evidentment no. Hi ha independentistes nacionalistes, i raó que tenen perquè, tal com ha estat maltractada la societat i la cultura catalanes per l’Estat espanyol -que no és Espanya-, no en volen sentir parlar més. Però la majoria, a més a més d’estar farts de ser tractats com un drap brut, amb prepotència i menyspreu, el que volem és sobretot crear un estat nou lluny d’un Estat i un estament polític que es troba entre els més fidels servidors dels amos de l’univers. Recuperar la dignitat, sí, però també recuperar el benestar i la justícia social, i poder-ho transmetre als nostres fills i als nostres néts. Som prou petits, prou insignificants en el concert de les nacions com perquè, si ens separem de l’Estat espanyol, mentre respectem les regles bàsiques de la democràcia i de l’economia de mercat -de debò, no del capitalisme especulatiu-, ningú es preocupi massa de com endrecem la casa.
Però és que potser a casa no tenim cap capitalista psicòpata i depredador, cap polític corrupte i servil... és que les grans fortunes no hi tenen interessos? Sí, de capitalista psicòpata en devem tenir algun, però ja es buscarà la vida per una altra banda. De polítics corruptes n’estem al corrent, però ja farem neteja. I, respecte als interessos de les grans fortunes, jugarem amb un principi que tots els depredadors respecten: el càlcul de costos i beneficis: “pels interessos que hi tinc val la pena fer massa enrenou?”. Els depredadors són sigil·losos i no malgasten energies per empaitar un ratolí. Hem de ser com ratolins.
I això ho aconseguirem així, de bones a primeres? No, què va! Aquest procés té dues fases: La primera assolir la independència, tots junts, sense entrar en cap mena de diferenciació que no sigui “volem un estat independent”. Perquè sense un estat independent no podem fer res, estem condemnats, només podem anar a pitjor.
I necessitem ser molts, moltíssims, una gran majoria per dues raons principals: perquè la comunitat internacional ho hagi de reconèixer inequívocament, i perquè ens fem el mínim mal possible amb Espanya. El govern espanyol no estima a Espanya, perquè aquesta separació es produirà -i si ells volguessin es faria sense perjudicar ningú- , només cal viure a Catalunya per veure-ho, cada dia som més i més que veiem que, si ens governem nosaltres sols, ho farem molt millor. Són dos móns i volem estar en el món que encara el futur amb esperit de progrés econòmic, social i cultural. Tots: els catalans nascuts a Catalunya, els catalans vinguts de fora, els catalans fills de catalans vinguts de fora... això ja fa molts anys que ho tenim superat, encara que es vulgui enganyar la societat espanyola: que vinguin i ho vegin.
Però és que, a més a més, no volem trencar amb la gent d’Espanya, amics, familiars, col·legues, ni amb les seves terres. Simplement volem un estat, ja som prou grans. Però això volem ser molts i molt variats, perquè també això quedi clar.
La segona fase vindrà quan ja tinguem un estat, abans és impossible. Caldrà votar un parlament, i sabrem molt bé qui és i què defensa cadascú. No votarem a cegues ni per eslògans. I aquest parlament haurà de fer una Constitució, però aquesta constitució l’haurem de refrendar nosaltres, i si no reflecteix el país que volem, els direm que no i que en facin una altra. I amb això i les lleis que en derivin farem un nou país, lliure, pròsper i socialment just.
N’estic del tot segur, no per una qüestió de fe, sinó perquè en tinc garanties: l’extraordinària mobilització de la societat civil. Qui condueix aquest procés som nosaltres i qui s’ha manifestat massivament en defensa de la sanitat, de l’habitatge, de l’educació i de tots els principis propis dels drets humans i de l’estat del benestar som nosaltres. En la situació actual de consciència de la societat catalana, creieu que algú ens portarà a vendre? Que ho provi!
Farem un país nou per construir-hi un món millor, tan lluny com puguem de les urpes dels psicòpates depredadors i dels seus sicaris polítics. Som a dues passes: un estat i unes noves regles del joc. Se’ns gira feina i maldecaps, però val la pena.
I qui sap si en algun altre lloc algú ens mirarà i dirà: bona idea...! La història comença cada dia, i som nosaltres que la fem: tu, tu, tu, i jo, els primers.


Llorenç Prats
 

divendres, 31 de gener del 2014

Sobre els museus etnològics

Gràcies, d'entrada, a tothom que m'ha ajudat a difondre, per una raó o una altra, la meva entrada anterior sobre el Museu de les Cultures del Món, que vaig intentar publicar al diari, sense èxit.

Volia puntualitzar, breument, algunes coses sobre el fet que denunciava i sobre el fet que no es publiqués a la premsa.

Penso que tot plegat és prou greu per diverses raons.

En primer lloc per la concepció que expressa del patrimoni etnològic exòtic. Després d'haver-lo espoliat, ara ens permetem el luxe de tractar-lo com una mona de Pasqual, privant-lo, que és el mínim que podríem fer, d'explicar-se en el seu context i de relacionar-se amb la resta de les cultures i amb nosaltres mateixos per enriquir-nos tots plegats. Això, com a antropòleg o senzillament com a persona sensible, m'ofèn, més que el negre de Banyoles si voleu que us digui la veritat, que era fruit d'un altre temps i d'unes altres circumstàncies. D'altres col·legues us explicaran a més a més que això respon a una museologia antiquada, rància. Jo en això ara no hi entro.

En segon lloc, s'ha condemnat una instititució, el Museu Etnològic de Barcelona, que, amb més o menys traça segons les èpoques, sempre ha tingut una voluntat comparativa i d'enteniment, a convertir-se en el temple d'una cultura catalana aïllada, desconnectada del món, una cultura de pastorets, que espero que no esdevidrà fòssil, en àmbar, com si diguéssim, perquè confio molt en l'equip tècnic que dirigeix el museu, ara per ara. Això en el moment en què la cultura catalana és, si em permeteu la paraula, més promisqua que mai, i d'aquesta promisqüitat en treu la vida i s'enforteix. En lloc de fer de l'Etnològic un àmbit de debat i de trobada entre totes les cultures del món, inclosa la catalana, sobre problemes i qüestions diversos, se'l condemna a la galeria de les estàtues, i de la riquíssima col·lecció Folch se'n fa com una botiga d'articles exòtics de luxe. Per cert, ara que dic botiga: s'ha previst en el marxandatge de fer rèpliques decoratives de les obres d'art "originàries", "primeres" (llegeixi's "primitives")? A casa queden molt bé.

El Museu de les Cultures del Món costarà finalment... quant? deu milions d'euros pel cap baix? Més?... Això sense comptar el personal i el manteniment. En un moment de precarietat econòmica com l'actual, tan sensible en el món de la cultura -entre d'altres, és clar-, calia gastar-se aquesta fortuna per omplir el forat que ha deixat la col·lecció Barbier-Müller? Moltes institucions, iniciatives i persones que treballen en l'àmbit de la cultura n'haurien tret mil vegades més profit en benefici de la cultura catalana, de la cultura feta a Catalunya, i a Barcelona, és clar. En aquest sentit és una ignomínia, o, com se'n deia abans, una alcaldada (i que l'alcalde em disculpi perquè no sé si hi té res a veure).

Finalment hi ha el tema de la publicació. Jo no sóc d'escriure als diaris, sinó m'hauria fet periodista. Les poquíssimes vegades que m'hi he adreçat és perquè tenia alguna cosa que pensava que valia la pena de comunicar el més àmpliament possible, ni que fos en aquella secció mig amagada -semiclandestina que diria el Josep Termes- de les Cartes al director. Però res, sembla talment que fins i tot aquesta secció sigui una mena d'eco de la línia més o menys oficial del diari. En canvi, ens trobem una colla d'opinadors professionals, pràcticament sempre els mateixos, que en reforcen l'endogàmia. I no em refereixo als mitjans-escombraries, estic parlant de mitjans seriosos. Si vaig escriure a l'ARA i no a un altre diari és perque em mereix un respecte, però ni així. I això, més enllà de l'anècdota d'aquesta carta, fa por, perquè fa pensar si no exsteix, perdoneu-me el neologisme, una mena de mitjanocràcia que substitueix l'opinió pública, de la mateixa manera que partitocràcia substitueix la democràcia. Això seria molt més greu que l'operació maldestre d'un museu malpensat i innecessari. Desitjaria equivocar-me.

Llorenç Prats



dimecres, 29 de gener del 2014

El museu de les cultures del món, una animalada


He enviat aquesta carta a l'ARA, amb la intenció de donar-li més difusió i fer un toc d'alerta sobre práctiques molt desafortunades en l'àmbit de les polítiques culturals. No me l'han publicada i, per tant, la difonc per l'únic mitjà que tinc, el meu blog, amb el prec que en feu la màxima difusió. La nostra política cultural no es pot permetre, en cap dels sentits que esmento, espifiades com aquesta al gust dels polítics. Ja n'hi ha hagut massa.

"Sé del Museu de les Cultures del Món l’obertura del qual per al 2015 que ara s’anuncia, el que m’han explicat, el que publica l’ICUB i el que en diu la premsa.

Considero que és una animalada ofensiva i anacrònica per tres motius.

1.- Pel flagrant etnocentrisme que comporta convertir en un obres d’art objectes de caràcter ritual, cerimonial o quotidià de diverses cultures, segons un concepte -el d’obra d’art- i uns gustos, tot plegat plenament occidental, que no fa res més que continuar en el pla simbòlic la tradició colonialista.

2.- Pretendre que amb 500 obres es pugui fer com una síntesi o com un recorregut per la diversitat cultural del món es podria qualificar com a disbarat si no fos perquè és una ofensa a la diversitat i riquesa de les cultures.

3.- En una època en què el món de la cultura, i amb ell el del patrimoni, pateix unes estretors que compromenten el manteniment i desenvolupament d’activitats i institucions necessàries, invertir milions en la creació d’un museu de Delicatessen etnològiques que ningú demana ni ningú necessita és un despropòsit.


I un afegitó: amb això s’elimina la vessant comparativa del Museu Etnològic de Barcelona, condemnat ara a mirar-se el melic i parlar d’una manera autista de la cultura catalana, exclusivament, sense diàleg ni confrontacions. Com si haguéssim tornat al segle XIX, vaja.

Llorenç Prats, professor de Patrimoni Etnològic i Museologia, professor del Màster en Gestió del Patrimoni Cultural i Museologia. Universitat de Barcelona"