dilluns, 2 d’abril de 2018

¿SERIA DIFERENT UN GOVERN PRESIDIT PER CARLES PUIGDEMONT?




De vegades no sé per què escric aquest blog, amb l’esforç que em costa trobar el temps per fer-ho, si té una incidència mínima. Perquè et facin cas, cal ser una figura mediàtica o llançar consignes incendiàries, fer veure que tens informació privilegiada, cantar les virtuts dels herois i condemnar la perversitat dels malvats. Si pot ser tot plegat, millor. No són temps per als matisos i la reflexió, i molt menys per portar la contrària al pensament dominant entre els teus, per qüestionar les veritats establertes o les suposades virtuts dels nostres paladins. Jo em dedico a fer tot això, tinc una adicció malaltissa al pensament crític. L’he tingut sempre. I a la desmitificació. Per això el que escric agrada a tan poca gent. Tant se val que sigui al blog com a les xarxes socials, però no hi puc fer més. No escric per guanyar popularitat ni per concitar l’acord de tothom. Escric per necessitat d’expressar el meu punt de vista i per compartir les meves reflexions, disposat sempre a debatre i a canviar de parer si altres reflexions em convencen. No aspiro a tenir la veritat, sinó a plantejar hipòtesis plausibles.


He fet aquest preàmbul perquè em temo que les idees que vull exposar avui seran, com gairebé sempre, impopulars. Avui voldria parlar del caràcter fictici, com de ball de màscares que té la situació política actual a Catalunya, en la qual els participants aparenten una cosa, sostenen un discurs, i amaguen els interessos, o les misèries, reals, que hi ha al darrere. Els personatges són coneguts: formacions polítiques com Junts per Catalunya, Esquerra Republicana, les CUP, en certa manera els Comuns... PSC, Ciutadans i el PP, òbviament, no hi són convidats. Entitats socials com l’ANC i Òmnium. I persones individuals, molt particularment polítics, polítics de l’anterior legislatura, com Carles Puigdemont i també tots els que estan a l’exili o a la presó, polítics de la legislatura actual, que han tingut una presència important. Periodistes i comunicadors, opinadors, tertulians i un gran nombre d’ “influencers”, que es diu ara, de les xarxes socials. Seria molt interessant repassar un per un els participants en aquesta farsa o festa de disfresses, però seria llarguíssim i requeriria una bona dosi d’investigació. No tot és prou evident. Em limitaré , per tant, a plantejar algunes evidències i algunes qüestions sobre els actors principals. Som-hi.


Comencem pels que van més de cara, la CUP. Les CUP, o la CUP, amb prou feines porten un senzill antifaç de legitimisme: investir Puigdemont. Investir Puigdemont no és la seva finalitat sinó el seu instrument per implantar, diuen, la república. Saben perfectament que no és possible, però això els porta a una estat de confrontació que és el que busquen: la desobediència, la mobilització social, abocades al fracàs però que, in extremis, pot provocar un escenari de bullangues. És allò tan antic de l’estratègia marxista d’aguditzar les contradiccions. No oblidem que l’objectiu final de la CUP és sortir del sistema capitalista i aconseguir l’alliberament, no de Catalunya, sinó dels Països Catalans. Em semblen dos objectius molt lloables i amb els quals teòricament puc coincidir, però que, a la pràctica són absolutament utòpics i poden crear mentrestant situacions molt difícils de viure, angoixants. No se n’amaguen, però estaria bé que ho diguessin alt i clar, perquè la gent es queda només amb la primera fase del seu pla. Que diguin, a les xarxes, als mitjans, que volen fer la revolució socialista i aconseguir la independència dels Països Catalans i que estan disposats a tensar les coses tant com calgui per aconseguir-ho. I a veure, si ho plantegen així, amb tot el que comporta, qui està disposat a seguir-los, a posar el govern a les seves mans.


Perquè hi ha moltes veus profètiques, les xarxes en van plenes, que asseguren que només la CUP i els seguidors fidels de Puigdemont de Junts per Catalunya -només els fidels- encarnen la puresa independentista. Tota la resta són, som, d’una manera o altra, traïdors. Ells han esdevingut els dipositaris de la legitimitat de l’1 d’octubre i del 21 de desembre i exigeixen investir Puigdemont i implantar la república, com si això realment fos una opció. Com ho pensen fer? Es diuen representants de milions de persones, però, a l’hora de la veritat, els que exigeixen seguir sí o sí aquesta via són uns pocs milers. Però molt actius, això sí. A Twitter, per exemple, actuen com a veritables àngels exterminadors, posseïts, investits per una veritat essencial. Fan por. I amagats, aquests sí, sistemàticament, darrere de pseudònims i perfils ortodoxos però que no revelen res. Disfressats de dalt a baix. Podries estar tractant amb provocadors unionistes i no ho sabries mai. Amb milers de seguidors, recomanant-se entre ells en llistes tancades, és clar. I amb consignes ben definides i de gran capacitat d’atracció. La darrera: la “#PrimaveraCatalana”, però n’hi ha hagut moltes altres. Aquestes etiquetes, aquestes consignes i aquestes actituds penetren en el cos de l’independentisme com un ganivet en una bola de mantega. Representa que són proactives, valentes, i que proclamen la victòria contra les posicions "utilitaristes", que mantenen, per exemple, Esquerra Republicana i una part de Junts per Catalunya, que, en la mesura que volen actuar realment en un marc possible, són qualificades de covardes, derrotistes, autonomistes i traïdores. Qui hi ha darrere de tot això? No ho sé. A part d’alguns periodistes -que s’expressen en aquests termes, sobretot, quan escriuen en mitjans digitals molt concrets-, moltes veus anònimes o desconegudes, a més a més de la CUP en ple, o, si més no, tota la gent de la CUP que he tingut ocasió d’escoltar o llegir. Sovint penso que, des de posicions objectives i, per tant, veritablement, efectivament, independentistes, els estem regalant el protagonisme a les xarxes i possiblement també en molts CDR i a l’Assemblea Nacional Catalana ( a Òmnium no tant). Fa una mica de pena veure la flamant presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzié, reclamant la investidura de Puigdemont i la implantació de la república, perquè així ho va acordar l’assemblea general de l’ANC, a la qual va qui vol i qui pot, és clar. Jo -posem per cas- no m’he pronunciat al respecte i en sóc membre de ple dret. A més a més, es confonen deliberadament les coses: tots els independentistes volem la República Catalana, és clar, però, precisament per això, majoritàriament volem transitar per un camí que ens hi pugui portar, no anar de cap a estimbar-nos des del penyassegat més alt i més proper. Ho entén això, la presidenta?


Res d’això no hagués estat possible sense les discutibles maniobres de Carles Puigdemont des del 10 d’octubre. El veritable Arlequí de la mascarada. Ell mateix veu que no pot proclamar la República Catalana. Ho ajorna i prova no sé quantes vegades això que ara, interessadament, es retreu a Esquerra Republicana: negociar amb l’Estat espanyol. Com que no se’n surt i se sent pressionat per tots aquells a qui tant s’ha promès, de qui tant s’ha demanat, i a qui no pot donar res, en lloc d’assumir la responsabilitat, explicar com estan les coses realment i convocar eleccions, evitant així el 155 (perquè no s’hauria proclamat la independència), fa que el Parlament proclami la República Catalana i després no mou ni un dit per implantar-la. Es queda quiet i s’exilia a Brussel·les amb uns quants membres del seu govern, mentre la resta es queden aquí, o, encara més gros, l’acompanyen i tornen i van a parar a la presó. Alguns a presó, com el seu vicepresident o el pobre conseller d’interior que havia entrat feia quatre dies, per no parlar dels Jordis, que ja fa llargs mesos que hi són. L’excusa és la internacionalització del procés mitjançant el Consell de la República des de l’Espai Lliure de Brussel·les. Tot això sona molt bé, però té un problema, que no existeix enlloc, només en l’imaginari de Puigdemont i el seu cercle de fidels. El pretès efecte d’internacionalització és mínim. Fa soroll, sí -més aquí que a fora-, però és soroll mediàtic, no soroll polític. Si el soroll mediàtic pogués canviar les posicions polítiques, ja faria temps que seríem independents. No és així, però això és èpic! El que fa Puigdemont és controlar el relat. Ningú vol perdre. El nostre president no ha fugit, s’ha exiliat estratègicament. I es fan peregrinacions a Brussel·les, com si es tractés d'un contemporani Mahatma Gandhi en els seus darrers anys. I amb aquesta pàtina de superheroi de la Màrvel, decideix presentar-se a les eleccions autonòmiques, convocades per la via del 155, aprofitant la debilitat electoral del seu partit, el PDCAT, i la força simbòlica i catàrtica de la seva imatge. I guanya. La seva llista, gairebé apostòlica, aconsegueix ser la força més votada dins del conjunt de forces independentistes. Qui es pot resistir a la capacitat de lideratge d’un semidéu? A partir d’aquí comença la bogeria: Puigdemont no accepta en cap moment la situació, una situació on ens ha portat ell mateix, i reclama ser investit president de la Generalitat. 


Ara penseu per un moment: Si l’Estat espanyol hagués acceptat la investidura de Puigdemont i li hagués permès tornar i governar, retirant-li els càrrecs, Puigdemont hauria implantat la república? Hauria mobilitzat el país per fer-ho possible...? És evident que no. Sap molt bé que no pot, que no té, no tenim, ni el control del territori ni el reconeixement internacional. Puigdemont hagués fet un govern autonòmic. La resta són falòrnies.


Però no pot tornar. I la tensió, per tant, es manté. La majoria de la població demana que es formi un govern de la Generalitat ja, però ningú ho lidera. L’efecte Puigdemont sembla que paralitzi fins i tot la gent més enraonada, mentre que els corifeus de “#PuigdemontElNostre President” i “#RepúblicaAra” fan tot el soroll que poden als mitjans, al carrer, a les associacions i, sobretot, a les xarxes. Tot i així, la idea de la necessitat de formar govern, de recuperar les actes de Puigdemont i Comín (encara més inexplicable) i investir un candidat o candidata sense esculls judicials, avança. I, en aquesta situació, és quan Puigdemont es fa detenir a Alemanya. Per què? És que Alemanya forçarà Espanya a acceptar un diàleg sense condicions sobre Catalunya, amb observadors internacionals i una consulta vinculant? Personalment ho dubto molt i no crec que ni els més encegats ho pensin de debò. Puigdemont es fa detenir a Alemanya per no perdre la iniciativa ni el protagonisme, per situar-se de bell nou al centre de l’escenari. Que això genera més internacionalització, sí, segur. Però novament és una internacionalització mediàtica i prou. No ens aportarà res de substantiu. La substantivitat ha de venir d’aquí, del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat. Necessitem un govern ja i l’obstacle principal perquè es constitueixi es diu Carles Puigdemont. Per tant prou d’hagiografia, prou de negació de la realitat i prou de maximalismes. Prou també d’incendiar les xarxes còmodament emmascarats darrere pseudòmins i perfils impersonals. Comencem a replantejar-nos quins interessos amaguen tot això i els embats grollers per demonitzar les forces independentistes que intenten treballar per transformar materialment la realitat. Obrim les ments i foragitem els fantasmes per moltes banderes que es posin per disfressar-se.


Personalment, i sóc només un cas entre set milions i mig, necessito que el govern de la Generalitat funcioni. En el meu cas depenc crucialment de la Sanitat Pública i del Sistema d’Atenció a la Dependència i ni una cosa ni l’altra no funcionaran correctament fins que no es normalitzi la situació política. Hi ha casos molt més greus. I, finalment, hi ha uns presos polítics, a favor dels quals no podrem treballar plenament fins que no tinguem en ple funcionament un govern propi.


I, altrament, recordem, un govern autonòmic -que, insisteixo: no seria diferent si el presidís Puigdemont- no vol dir que hagi de fer només polítiques autonòmiques. Al contrari, pot ser la garantia per, des d’ell, avançar sòlidament cap a la república, per un altre camí, això segur, perquè el que hem provat no ha funcionat. I, si no, des d’on es va encetar el procés que va culminar amb la fallida proclamació de la república? Oi? Doncs bé, tornem a ser a la casella de sortida i en sabem més. Es tracta de tornar-ho a fer, però de fer-ho més bé. Potser aquesta vegada ens en sortirem.


Llorenç Prats



divendres, 16 de març de 2018

VERITATS INCÒMODES, VERITATS NECESSÀRIES




L'independentisme viu moments difícils i el pitjor que podem fer és no voler-ho veure. Hi ha formacions polítiques i militants independentistes que s'entesten a situar-se fora de la realitat. Davant de qualsevol reflexió crítica, no aporten arguments, sinó que es limiten a reafirmar el mandat de l' 1 d'octubre i del 21 de desembre, a reclamar la implantació de la República Catalana Independent i la legitimitat de Carles Puigdemont -o qui ell designi- com a president de la Generalitat, entesa com l'instrument que ha d'implementar la república, a partir de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república, publicada al DOGC el 8 de setembre de 2017. Per aquí no arribarem enlloc.


Vagi per davant que les meves conviccions independentistes s'han anat reforçant més i més -si no ho estaven prou- des de la tardor de l'any passat fins ara i que estic plenament convençut -si voleu, fatalment convençut- que no hi ha cap més solució perquè la societat catalana pugui desenvolupar el seu potencial de llibertat, progrés i justícia social que la plena independència d' Espanya. 
Em podeu examinar per dalt, per baix... per on vulgueu. Sóc independentista pels quatre costats, però no obcecat. 
Em faria molt feliç que tinguéssim la legitimitat i el poder per proclamar formalment la república i implementar-la, per restituir el president Puigdemont en el seu càrrec -que, efectivament, va revalidar a les darreres eleccions- i per arxivar totes les causes i mesures judicials contra els polítics i agents socials independentistes, de manera que els que són a la presó en sortissin, els que són a l'exili poguessin tornar i els que estan investigats, inhabilitats o poden estar-ho en un futur es veiessin automàticament alliberats d'aquestes amenaces i poguessin reprendre lliurement la seva activitat política o privada, segons els casos. Però, malauradament, les coses no són així. 
La realitat és molt més dura i desagradable, però ens hi hem d'atenir, si volem que la nostra activitat sigui productiva i no només fer volar coloms. 
Hi ha veritats que són incòmodes, que no ens agrada haver de dir ni sentir, però que no ens podem permetre d'ignorar si de debò -i no no només sobre el paper o en les xarxes socials- volem assolir els nostres objectius. 


Em proposo enumerar i explicar molt breument les que, segons el meu parer, són les principals d'aquestes veritats incòmodes, sigui per la seva transcendència política o social, per la seva difusió, o per la seva centralitat en l'imaginari independentista. Comencem:


1.- La República Catalana no existeix.

Hi ha hagut moltes declaracions creuades  sobre si la proclamació de la república del 27 d'octubre havia estat efectiva o simbòlica. Ni una cosa ni l'altra. 
Efectiva no ho ha estat en cap moment perquè en cap moment no ha tingut els requisits mínims per poder afirmar de existia de fet: el control del territori i el reconeixement internacional -alguna mena de reconeixement polític internacional-. És més, ni el mateix govern Puigdemont ni el Parlament van fer cap pas per fer-la efectiva, ni tan sols van publicar la proclamació al DOGC. 
Simbòlica tampoc no va ser, començant perquè no es van tocar ni els símbols polítics més elementals. A més a més, el simbolisme és una cosa molt més complexa i eficaç del que es deixava entendre a les declaracions. 
La proclamació de la república va ser estrictament retòrica. L'expressió d'una voluntat, d'un desig, d'una intenció... Res més. Espero que un dia tinguem república, però, de moment, aquesta república no existeix.


2.- De moment, no estem legitimats per proclamar i implementar la república.


Per afirmar aquesta legitimitat se sol recórrer als resultats del referèndum de l' 1 d'octubre i de les eleccions del 21 de desembre. 
És veritat que, en aquestes dues dates, va restar palès que més de dos milions de persones a Catalunya érem partidàries de la independència. Però més de dos milions de persones no representa una majoria social suficient. No sabem quantes n'hi ha a l'altra banda, perquè l' 1 d'octubre l'unionisme no es va sentir interpel·lat pel referèndum i el 21 de desembre es va votar en unes eleccions autonòmiques, amb uns resultats ajustats i sense saber com s'havien de comptar, en aquest aspecte, els vots que va recollir la candidatura de Comuns Podem. 
Per dir-ho gràficament, hi ha moments heroics, històrics, excepcionals, que no necessàriament generen legitimitat. L' 1 d'octubre l'unionisme no va anar a votar perquè el referèndum havia estat declarat il·legal pels tribunals espanyols, però també perquè certament -encara que sigui justificat en la dinàmica de confrontació amb l'Estat- a principis de setembre es va forçar la mecànica parlamentària en aprovar en lectura única i per majoria simple, instruments legals tan importants com la Llei de referèndum i la Llei de transitorietat jurídica. Tot plegat va fer que els mateixos observadors internacionals, que van reconèixer que s'havia fet un referèndum i van denunciar la violència policial, advertissin que el resultat del referèndum no legitimava una declaració unilateral d'independència. I, de fet, es va intentar evitar fins al darrer moment, cercant per tots els mitjans l'obertura d'un procés de diàleg amb l'Estat. Els mateixos partits independentistes eren conscients la situació. 
Quan es va aplicar el 155 i es van convocar des de Madrid unes eleccions autonòmiques, hi va haver molts dubtes sobre si participar-hi o no, perquè es convocaven des de l'Estat, a l'empara del 155, i perquè les eleccions que es convocaven eren autonòmiques. Però, finalment, les diferents sensibilitats independentistes s'hi van presentar i, conjuntament, gràcies a la persistència del poble, van guanyar i van obtenir el dret a formar un govern autonòmic de la Generalitat, amb el compromís de l'Estat que es retiraria el 155. 
Això ens legitima per formar un govern autonòmic, per exigir rectificacions democràtiques, polítiques i jurídiques, a l'Estat espanyol -no ens faran cas, però tenim tota la legitimitat per fer-ho-, per avançar en el camí vers la república mitjançant l'acció de govern i per exigir una consulta, i intentar forçar-la, interiorment i internacionalment, sobre l'estatus polític de Catalunya. Una consulta que, repeteixo per enèsima vegada, per respectar la complexitat de la societat catalana i legitimar el resultat, ha de ser múltiple, amb diverses opcions en una primera volta i amb una segona volta binària i vinculant. Sense això, no estem legitimats per implantar la República, cap tribunal internacional, per imparcial que fos, no ho avalaria. Reconeguem-ho.


3.- Vivim en un estat de guerra i anem perdent.

Diguem-n'hi guerra freda, o confrontació, si voleu, tant se val...,  però l'Estat espanyol tracta Catalunya com un territori que cal sotmetre i l'independentisme com un enemic que cal exterminar, i, en aquesta ofensiva no té aturador. 
M'és igual si existeix o no separació de poders. En tot cas, tots els poders de l'Estat (legislatiu, executiu i judicial) segueixen el mateix camí, un camí que va de Franco als Reis Catòlics. Han vist perillar la unitat d'Espanya i no s'aturaran fins a derrotar l'enemic en tots els camps, i l'enemic som nosaltres. 
La fase més àlgida d'aquest estat de guerra va començar amb un seguit de passos que, ara, vistos des d'aquí, podríem considerar maldestres per part del govern de la Generalitat i dels partits i les associacions civils independentistes, com són la mateixa realització del referèndum el dia 1 d'octubre i, sobretot, la proclamació de la República Independent de Catalunya, especialment si se sabia que no s'havia d'aplicar. 
Amb fets com aquests i d'altres es va confrontar obertament l'Estat i l'Estat va respondre en tots els fronts que va jutjar necessaris (no li va caldre treure les forces armades) amb tota la contundència que va voler, molt més enllà del que podríem considerar "una resposta proporcionada". 
Calia, doncs, que anéssim a aquesta confrontació? Valia la pena? Jo crec que sí. No sabíem fins a quin punt l'Estat reaccionaria autoritàriament i amb violència, com ha fet i continuarà fent, ni com reaccionaria la comunitat internacional, i especialment la Unió Europea,  si es produïen abusos per part de l'Estat espanyol i es vulneraven els drets fonamentals. Però ara ja ho sabem i seria estúpid caure en els mateixos errors. 
L'Estat espanyol està disposat a tot i, per part de la comunitat internacional, té carta blanca. Cap estat, ni de dins ni de fora de la Unió Europea, no mourà ni un sol dit per nosaltres, en cap cas. Estem sols i només ens tenim a nosaltres mateixos i el que puguem recuperar de les nostres institucions. 
La mobilització social no servirà de res. Només podem fer manifestacions pacífiques, puntuals, i encara amb molt de compte que no ens hi infiltrin cap element violent per poder justificar que, efectivament, el procés ha acabat amb sedició i rebel·lió per omplir les presons per molts anys o enviar les forces armades a esclafar-nos. Sobretot, no els ho posem tan fàcil. Tampoc no podem sostenir una paralització de l'economia. Tot això ja ho vaig explicar a l'anterior entrada. 
El que necessitem és un govern, un govern que serà un govern autonòmic perquè, a hores d'ara, és l'únic que podem tenir, un govern "efectiu", és clar, "que governi", és clar... això són redundàncies, no ha de ser pas un govern de fireta. El govern de la Generalitat, encara que l'Estat espanyol no signi, per dir-ho així, cap armistici, és l'únic instrument amb el que, en aquest moment ens podem defensar. I més: reunificar l'independentisme i avançar, sense dreceres, però consolidant cada passa, cada posició. 
Un govern de la Generalitat i la unitat de l'independentisme al seu entorn  són no només els instruments necessaris, sinó els únic possibles, imprescindibles i urgents.


4.- No hi ha cap internacionalització del conflicte políticament significativa.

Jo, ho he dit sempre, respecto absolutament totes les estratègies de defensa, totes les declaracions i els discursos que es facin per justificar una determinada opció en aquest sentit. Res a dir, doncs, respecte als polítics que han optat per exiliar-se a Brussel·les, a Suïssa o a Anglaterra, ni respecte als que han abandonat la política o als que reneguen dels seus propis actes. Jo no sé què faria en el seu lloc. 
Ara, mantenir que l'exili a Brussel·les és una estratègia d'internacionalització i que cal constituir un Consell de la República i una mena de govern paral·lel o una tutela sobre el govern de la Generalitat... em sembla excessiu. 
Quins efectes d'internacionalització del conflicte ha tingut, o és d'esperar que tingui, l'exili dels membres al govern a Brussel·les -i el mateix es podria dir del cas de Suïssa o Anglaterra-? Com a molt, seran efectes merament mediàtics, perquè políticament no s'ha aconseguit, ni sembla que s'hagi d'aconseguir, res, i jurídicament tampoc -que no sigui en el  propi benefici dels exiliats, cosa que em sembla molt bé-. 
Si no volem fer un pa com unes hòsties, hem de donar tot el poder al Parlament. Els diputats que són a l'exili i encara no ho han fet, que renunciïn a la seva acta de diputat perquè l'independentisme pugui governar sense angúnies la Generalitat. Mantenir un soi disant govern a l'exili és un luxe que políticament no ens podem permetre.


5.- Necessitem donar preeminència a una política possibilista i de reconstrucció.

Amb polítics i líders socials empresonats des de fa llarg temps i el funcionament de l'administració i els serveis sota mínims, el primer que necessitem és recuperar el pols del país i fixar prioritats, que, en aquest moment han de ser la defensa a ultrança de les llibertats, començant per la dels presos i condemnats presents i futurs, i l'agenda social: garantir el bon funcionament de l'estat del benestar a Catalunya. de la sanitat, de l'educació i de l'atenció a la dependència -en el seu sentit més ampli- principalment. 
No serà fàcil, però sense govern encara menys. I per a això hem d'investir un candidat o candidata del màxim consens i lliure de càrregues o d'amenaces judicials, precisament per poder treballar més eficaçment per aquells que estan sota el jou de la justícia espanyola i de les polítiques regressives de l'Estat.
Crec que tothom, i particularment els diputats independentistes, ho poden entendre perfectament. Ens han enderrocat parcialment l'edifici i l'hem de reconstruir per poder continuar avançant. És més, reconstruint-lo avançarem més que no pas pretenent començar la casa per la teulada.
No sé què faran els diputats de la CUP. De vegades la seva posició em sembla més estètica que política, però no me'ls imagino votant amb els partits del 155. Altrament tenen tot el dret a mantenir el seu plantejament de màxims, tampoc no aspiren a governar. Tampoc em puc imaginar què faran els Comuns Podem enfront d'una investidura com la que reclamo. També pot ser que la seva posició acabi essent més estètica que política i també hi tenen dret. És el privilegi de les formacions marginals.
El que més em preocupa és el soroll mediàtic i a les xarxes i al carrer que aquestes posicions utòpiques puguin produir i el desànim que puguin sembrar entre els votants independentistes.
És un continu, cada vegada que s'intenta aportar realisme a la situació (realisme com el de l'escassa concurrència a les darreres convocatòries al carrer), començar a sentir, a determinats mitjans, a les xarxes socials i a les mateixes mobilitzacions, consignes de "traïdors", "autonomistes", "covards", "si no us atreviu, aparteu-vos", "Puigdemont és el nostre president"... i altres expressions favorables a la república, etc.
No. La gent que intentem que es pugui actuar de debò al servei del país no som ni traïdors, ni covards ni autonomistes, i ningú s'ha d'apartar d'enlloc si no el treu la voluntat popular. La república és un objectiu comú (però no una realitat, mal que ens pesi) i Puigdemont no pot ser el nostre president des de Brussel·les, ni directament, ni per persona interposada.
No els demano que callin, que desisteixin en els seus projectes -déu me'n guard-, només demano una cosa molt simple i políticament nuclear: què proposen fer i com proposen fer-ho, en concret i amb proves de viabilitat. Si ho diguessin, encara ens podríem posar d'acord. Ara, si no se sap què, i sobretot com, llavors potser sí que val la pena no fer tant de soroll, per a això ja tenim els diaris de Madrid, i alguns de Barcelona.


Llorenç Prats

dissabte, 17 de febrer de 2018

L'ESTRATÈGIA DE PUIGDEMONT


























Carles Puigdemont havia de saber que, si guanyava les eleccions del 21 D, o bé en sortia en condicions de ser investit president, la seva investidura en cap cas seria acceptada per l'Estat espanyol i, per tant, cas de produir-se, seria immediatament recorreguda davant del Tribunal Constitucional, recurs que seria acceptat a tràmit i, per tant, la faria inoperant de facto des del primer moment i fins que, més tard o més d'hora, arribés la sentència que ratificaria la impossibilitat d'investir-lo i que pogués exercir com a president de la Generalitat a qualsevol efecte. Llavors, per què Puigdemont munta l'operació Junts per Catalunya sabent que ens mena a un atzucac? Els motius reals només els sap ell i aquells a qui els hagi volgut explicar el que els hagi volgut explicar. Les motivacions íntimes de les persones sovint són inextrincables, fins i tot per  als mateixos protagonistes.


Però sí que podem deduir, pels efectes produïts i pels efectes en els seu moment previsibles, quins són els resultats polítics que amb aquesta decisió es buscaven. Caldria distingir tres nivells: a) la situació de l'independentisme en general, b) les expectatives del PDCAT i de l'independentisme liberal i c) la pròpia situació en aquest context del mateix Puigdemont. Les eleccions no havien estat pensades perquè les guanyessin les formacions independentistes i fins i tot en el bàndol independentista hi havia dubtes molt importants en aquest sentit. Després de la confusió de la proclamació de la República, que, recordem-ho, ni es va arribar a publicar al DOGC, del silenci desconcertant del govern els dies següents i la dispersió posterior, uns a Brussel·les, els altres al TS i després a la presó, alguns fent el peregrinatge complet (Brussel·les, TS, presó... i alguns encara hi continuen -Quim Forn, que havia entrat al govern feia quatre dies per entomar els cops a Interior-), després de tot això, era lògic esperar una certa decepció a les files independentistes i un panorama al Parlament, després de les eleccions, molt més ajustat, que impedís formar govern i per tant permetés continuar aplicant el 155 amb total impunitat. El que no crec que ni la ment més retorçada esperés és que hi hagués una clara victòria independentista i que, tot i així, no es formés govern i es permetés continuar aplicant el 155 per fer una política terra cremada a Catalunya. Tothom esperava també que els vots independentistes afavorissin clarament Esquerra Republicana, davant d'un PDCAT molt dividit, contradictori i amb sectors molt tebis davant de l'estratègia independentista.


En aquest context, va sortir el projecte de Junts per Catalunya com "la llista del president". Amb això es buscava (i la campanya va ser inequívoca en aquest sentit) reafirmar la legitimitat del govern de la República i rebutjar obertament el 155. Així, si l'independentisme no guanyava a Catalunya, però la llista del president obtenia un suport important, l'independentisme lluitaria des de l'oposició, a l'interior, i el govern a l'exili representaria -coordinadament- la legitimitat alternativa, davant d'unes eleccions que, evidentment, s'havien fet amb les cartes marcades, amb candidats a l'exili i a la presó i una Junta Electoral clarament parcial. El PDCAT, que algú apuntava la possibilitat que quedés com una formació absolutament marginal, es veia, gràcies a aquesta maniobra, clarament reforçat, reviscolat. Mireu el nombre de diputats del PDCAT -i propers- que hi ha entre els diputats de Junts per Catalunya i penseu en les expectatives que tenia el PDCAT si s'hagués presentat com a tal. Finalment, Carles Puigdemont, que es podia haver quedat "penjat" a Brussel·les sense cap representativitat, ara, en el pitjor dels casos, es podria presentar a Europa com el president legítim de Catalunya, amb un suport electoral (entre la seva llista i la resta de forces independentistes) prou convincent. 


Vet aquí, però, que les forces independentistes van guanyar, però la Llista del President es va passar de frenada i, contra tot pronòstic -recordem-ho-, es va plantar com la llista independentista més votada, un independentisme que revalidava la majoria absoluta i augmentava el nombre de vots. Com l' 1 d'octubre, el poble va desbordar les expectatives dels polítics i va anar un parell de passos més enllà. Com sempre, el millor aliat de l'independentisme va ser el mateix Mariano Rajoy i el seu govern. L'aplicació del 155, l'empresonament de polítics, la persecució de tot el que sonava a autodeterminació, fins i tot de les diades de l'onze de setembre, van causar una profunda humiliació entre el poble català. Mentrestant, l'Estat i els partits i associacions unionistes, les forces d'ordre públic, els mitjans i fins els intel·lectuals espanyols, havien mostrat la pitjor cara d'Espanya. El president exiliat alçava la bandera de la dignitat des de Brussel·les i la peregrinació que hi van fer milers de catalans era premonitòria del que passaria quinze dies més tard. 


Puigdemont guanya i es troba que ja no és (o no és només) president de la república a l'exili, sinó president in pectore de la Generalitat autonòmica. L'Estat espanyol diu que "nanai" i el Tribunal Constitucional fins i tot arriba a implementar mesures cautelars perquè no es pugui produir la investidura de Puigdemont. Els moviments de l'Estat ofereixen escenes grotesques, però la intransigència de Puigdemont comença a preocupar seriosament l'independentisme. L'Estat manté el 155, amb l'amenaça d'anar actuant sobre matèries cada cop més sensibles -la llengua, l'escola, els mitjans de comunicació...- i amb l'espasa de Damocles del memento carcerem que il·lustra amb mesures cautelars de presó preventiva absolutament desproporcionades i amb encausaments generalitzats, però Junts per Catalunya es manté inamovible "Puigdemont o Puigdemont", fins i tot, ja, darrerament, contra l'opinió -publicada- dels mateixos dirigents del partit de Puigdemont, el PDCAT. Curiosament, aquesta actitud compta amb el suport del segment més radical de l'independentisme -formalment més radical-, que no veu cap més sortida que un enfrontament directe amb l'Estat mitjançant la mobilització col·lectiva. I no atén a raons: "Revolució o Revolució", sense que sembli comportar-li cap contradicció que Puigdemont sigui un candidat de dretes, afiliat a un partit de dretes i que al seu grup hi hagi un bon nombre de diputats de dretes. Un partit, que, al Parlament Europeu, pertany al mateix grup que Ciudadanos.


Arribats en aquesta situació ens trobem davant de tres vies possibles. a) La investidura telemàtica de Puigdemont, combinada amb un govern subaltern i executiu a Catalunya, b) La investidura d'un candidat alternatiu i la formació d'un govern ordinari a Catalunya, i c) La repetició de les eleccions. En el cas de la primera via, sabem que el govern no seria reconegut per l'Estat espanyol i, per tant, es continuaria aplicant el 155, l'Estat podria disoldre el parlament i tindríem nous candidats a engrossir la nòmina de presos polítics independentistes. Els partidaris d'aquesta via, que en podríem dir "legitimista", apel·len a la mobilització popular i la paralització econòmica del país, com si fos el Sant Graal. Però la mobilització popular és possible i efectiva de manera puntual, no pot ser sostinguda, ni tan sols com una mena de kale borroka més o menys pacifista. Seria immediatament tipificada com a delicte de rebel·lió, com a insurgència i tindríem el desplegament de les forces armades a Catalunya, en qüestió de dies, els "tancs". Contra la força i la violència de l'Estat -que Europa beneiria com a mesura preventiva-, no hi ha mobilització social possible. De revolucions se n'han fet molt poques a la història, de reeixides menys, i, en tot cas, sempre en el context d'unes condicions materials favorables i d'uns interessos de classe i geopolítics, que ara no es donen. Ja ho hem vist. La paralització de l'economia és pitjor. Per tenir efectes reals,  no només ha de comptar amb la participació de sectors clau que, ara com ara, no semblen estar-hi gens disposats, sinó ser sostinguda en el temps, un temps suficient per tenir repercussions importants en el mercat, cosa que en el supòsit quimèric que fos possible, afectaria tant la població, que la mateixa població s'hi giraria en contra. És, literalment, una entelèquia.


La segona opció, la investidura d'un candidat alternatiu i la formació d'un govern ordinari és l'opció que s'anomena, sovint menyspreativament "realista", també "autonomista", perquè representa cedir a les condicions imposades per l'Estat espanyol. Hi ha una bona part de l'independentisme, la que es fa sentir més, que la té demonitzada i s'atrinxera en posicions maximalistes. Els arguments: que no reconeix la República Catalana ni el seu govern legítim, refrendat a les urnes i encapçalat per Puigdemont, que representa tornar a un escenari autonomista i que l'Estat, amb el 155 o sense el 155, continuaria la seva política repressiva envers Catalunya i els catalans independentistes. De tota manera, i amb les limitacions que es vulgui, és l'única via per tenir un govern de la Generalitat que pugui funcionar com a tal. La tercera opció, la de repetir les eleccions, presumiblement no aportaria res de nou i és enormement perillosa. L'Estat ja va perdre, contra pronòstic, les eleccions del 21 D, no cal esperar que estigui disposat a perdre una altra vegada i si, per fer-ho, ha de recórrer a forçar més la legislació, a empresonar més gent, a crear la sensació que "o nosaltres o la catàstrofe", a tota mena de trucs i trampes més o menys dissimulats que estiguin a les seves mans, ho farà. Hem vist repetidament a què ens enfrontem. No esperem, doncs, unes eleccions netes i democràtiques on pogués tornar a guanyar l'independentisme perquè no passarà. I, si, per aquelles coses de la vida, passés, ens trobaríem en el mateix escenari que ara.


Estem, doncs, enfront d'un triple atzucac. Personalment, en la situació actual, només veig una sortida per continuar avançant en el camí cap a la república (una república, insisteixo, que ha estat proclamada, però res més, que encara no existeix a cap efecte). El camí passa per identificar correctament la situació en què ens trobem: Hem perdut la primera batalla, tenim els nostres líders empresonats, exiliats o pendents de judici, les nostres institucions en mans de l'enemic i se'ns està imposant un nou Decret de Nova Planta. És que no sabem reconèixer la derrota? No esperàvem que l'Estat espanyol fos tan violent i autoritari, no esperàvem que Europa, especialment, li fes costat d'una manera tan acrítica i incondicional, i potser tampoc esperàvem que els nostres dirigents fossin tan incoherents i no tinguessin tots els escenaris previstos. D'acord. Però ara ho sabem i no podem fer com si no hagués passat el que ha passat, com si una revolució pacífica fos possible i com si n'hi hagués prou amb tenir la raó, fins i tot la majoria. Vam acceptar participar en unes eleccions autonòmiques imposades pel govern de Madrid, i les vam guanyar. Doncs molt bé: governem l'autonomia. És el punt on ens trobem en el món real, no en el de la fantasia. I, des de l'autonomia, comencem a treballar feroçment per fer funcionar les nostres institucions per defensar la nostra cultura i el nostra poble, per lluitar contra el 155 i contra tots els 155 encoberts que puguin quedar, per defensar i alliberar els nostres polítics i líders socials i per redefinir la nostra estratègia cap a la independència, junts, govern i poble. Aquí sí que la mobilització social, puntual però contundent, i per tant possible, pot tenir un efecte important. Quan no es pot fer el cim immediatament cal saber replegar-se al campament d'alçada més pròxim i, afortunadament tenim un campament d'alçada molt avançat. És el que els independentistes voldríem? No, però, si ho sabem aprofitar, no estem pas tan malament, ni de bon tros. Ara, creure que ens podem llançar a l'atac final des d'aquestes posicions és un suïcidi, és d'imbècils i un desastre per al futur de Catalunya.


Per a mi és prou clar. Necessitem replegar-nos, consolidar les posicions que realment hem avançat i treballar des d'aquí, per refer les defenses, plantar cara i planificar i reprendre la lluita -perdoneu-me les metàfores militars-. Per fer-ho, necessitem un president o presidenta de consens entre els setanta diputats independentistes, una persona realment de consens i que pugui ser investida i governar des de Catalunya, i un govern eficaç i que contempli la pluralitat ideològica de l'independentisme, des del liberalisme a la social democràcia i l'anticapitalisme. I això cal ur-gent-ment. Estem fent tard, molt tard! 


És una situació que només hi ha una persona que pugui desbloquejar: Carles Puigdemont, i té l'obligació de país de fer-ho.


Llorenç Prats


dijous, 1 de febrer de 2018

NO ES TRACTA DE TENIR LA RAÓ, SINÓ LA FORÇA




Ara fa dies que no escric. Després de les eleccions i de la valoració dels resultats, he pensat que ja hi havia prou soroll i que era hora de deixar treballar els polítics amb la màxima tranquil·litat possible. Però ja que hi torna a haver una esveramenta generalitzada, sento la necessitat d'introduir alguns elements de reflexió. Verbalitzar, i, per tant, normalitzar, si més no, els dubtes que a mi mateix em desconcerten i compartir-los amb els lectors i lectores que fidelment seguiu aquest blog. I escoltar els vostres, si voleu. I, sobretot, tocar de peus a terra i parlar el més concretament possible. Perquè, amb apel·lacions genèriques, que després no es desgranen, no anem enlloc.


Pel que fa a la governació de Catalunya se'ns plantegen tres grans escenaris possibles: a) La investidura de Carles Puigdemont; b) La investidura d'un altre candidat o candidata i c) La repetició de les eleccions. Examinem-los.


La investidura de Carles Puigdemont implica la reafirmació de la legitimitat i una confrontació directa amb l'Estat. Això és així en la mesura que el Tribunal Constitucional ha prohibit cautelarment la investidura telemàtica i, si es fes presencialment, només l'autoritza si és amb permís del Tribunal Suprem. Els alts tribunals de l'Estat, sobretot aquests, ja fa temps que es dediquen més a la política que no pas al dret. Això és un fet i, per molt que ens escarrassem, no canviarà, ni hi ha cap autoritat superior, ni a Europa ni al món, disposada a fer-los canviar. Per tant, si s'investeix Puigdemont, no podrà governar. Serà el president legítim, sens dubte, però no legal, i, per tant no disposarà a la pràctica dels mitjans necessaris per fer efectiu el seu govern. Òbviament no podrà tornar de Brussel·les, però, a més a més, la seva investidura es produirà en absència de gairebé la meitat de diputats, que ja han dit que, donat el cas, s'absentarien. El seu nomenament no es publicarà al BOE, ni el Rei el ratificarà. Continuarà vigent, i més actiu que mai, el 155 i, molt probablement, Rajoy disoldrà el Parlament i convocarà noves eleccions. A més a més, el ministre de justícia ja anuncia que el Tribunal Suprem, el mes de març -i es podria avançar- sembla que inhabilitarà preventivament els membres del govern i diputats empresonats i també els que estan a l'exili. Alguna dubta que el Tribunal Suprem en prendrà bona nota?


Quin sentit té, doncs, la investidura de Puigdemont? Una reafirmació simbòlica però destinada al fracàs? És un pols a l'Estat, però un pols a l'Estat només té sentit si hi ha alguna possibilitat de guanyar-lo, cosa que no passa en aquest cas. Hi ha grups, més o menys organitzats, de la societat civil, fins i tot algun partit polític i persones molt actives a la xarxa i en estat d'excitació permanent que es refugien en els mantres de la desobediència i la mobilització popular. Sóc partidari de la desobediència i de la mobilització popular i he desobeït i m'he mobilitzat cada vegada que em pertocava. Però, per mantenir el pols a l'Estat, no en tenim prou amb la desobediència i la mobilització popular. Això només seria efectiu si la desobediència i la mobilització fos mantiguda i majoritària, que no és el cas ni és possible . La gent es mobilitzarà puntualment i per a objectius concrets, fins i tot amb la policia al carrer, si voleu, es va veure l'1 d'octubre, però no es pot esperar que la gent es mantingui mobilitzada cada dia i a tota hora, set dies a la setmana, indefinidament. Prou complicada que tenim la vida. En canvi, l'Estat, si que es pot permetre mantenir les forces d'ordre públic mobilitzades permanentment. Alguns diuen: "l'economia, cal paralitzar l'economia, això és el que els fa mal". D'acord, això fa mal a l'Estat, també ens fa mal a nosaltres mateixos, però, deixant aquestes consideracions de banda, com paralitzem l'economia? No tenim una majoria social per fer-ho. Aneu als treballadors de la SEAT i digueu-los que es posin en vaga indefinida fins que l'Estat doni el seu braç a tòrcer. I continuem amb tots els exemples que volgueu... Impossible, i, a més a més, insostenible. Les famílies, ja extremadament baquetejades, no ho podrien aguantar. Fan trampa els que adopten posicions maximalistes i ho fien tot a la mobilització popular i a la vaga general o l'aturada de país indefinida. Perquè, suposo, que, a hores d'ara, ningú espera res de la comunitat internacional, oi? No ens alienem nosaltres sols. Són arguments que no se sostenen i és estèril i contraproduent que, quan se'ls fa notar, en lloc de raonar, tinguin una resposta purament reactiva: "covards", "autonomistes", "traïdors"... Els que mantenen aquesta actitud són les vaques cegues de l'independentisme, o potser les vaques de la mala llet, una cosa no treu l'altra.


Això vol dir que la solució sigui investir un altre candidat, sense amenaces de presó o d'inhabilitació, per exemple? No. Almenys jo no ho veig. Si això hagués de servir per pactar amb l'Estat, per acabar amb els processos judicials i per millorar l'autogovern de Catalunya, encara que fos dins del marc constitucional, es podria pensar com un moviment estratègic molt interessant. No hem pogut aconseguir la Independència per la via del Procés, doncs bé, retornem a la casella de sortida, recuperem els nostres polítics i dirigents socials, empresonats, encausats i properament inhabilitats i gestionem el país per millorara tantes i tantes coses que van de mal en pitjor i, mentrestant, gràcies, en bona part, a l'obra de govern, anem augmentant el suport social. Però això no anirà així, ja hem vist de què està fet l'Estat. Interpreten un simple ajornament com una rendició en tota regla, i una feblesa momentània (no sé si real i espontània o no) del President, com una ensulsiada de l'indepentisme... imagineu-vos si se'ls fes cas en l'orientació de la investidura. Ells no estan jugant una partida d'escacs, sinó un joc de guerra, amb foc real, que només acaba amb l'aniquilació de l'enemic. Ni presos al carrer, ni arxiu de les causes, ni retirada real i incondicional del 155 i la intervenció econòmica, ni ampliació de l'autogovern, ni respecte a l'activitat legislativa del Parlament de Catalunya... Ho entendrien tot com a senyals de debilitat i ho aprofitarien per collar-nos més. No han dit res que permeti esperar una actitud diferent, al contrari.


El Govern, i el Parlament, podrien desobeir, certament, però llavors ens tornaríem a trobar en l'escenari d'aquesta passada tardor: més autes del tribunal constitucional, més encausaments, inhabilitacions i possibles empresonaments, aplicació encara més àmplia del 155, etcètera. Potser la mobilització social seria més intensa en un cas així? No ho sé. Però, en tot cas, les limitacions estructurals es mantindrien: som els que som i la mobilització es pot utilitzar amb eficàcia de manera puntual, no es pot mantenir continuadament.


Ens queda l'escenari d'una nova convocatòria d'eleccions. Ahir, a Twitter, Germà Bel el defensava. Però davant d'un Estat políticament autista, de què poden servir unes noves eleccions? Ni que en el millor dels casos poguéssim augmentar el nombre de vots i d'escons. Ells continuarien raonant de la mateixa manera. La "Unidad de España" no es qüestiona ni s'amenaça en cap cas. És un principi sobre el que valdria la pena parlar llargament, més enllà d'aquests articles d'urgència, però, en tot cas, és el principi més sagrat per a l'Estat i per a la gran majoria dels espanyols, d'aquí la seva eficàcia simbòlica. Per tant, unes noves eleccions, només ens acabarien abocant, dintre d'un temps, a la mateixa situació que tenim ara. Unes noves eleccions ens porten a una dinàmica de bucle.


Quina és, doncs, la millor opció? Realment no ho sé, però ens hauríem de preguntar on hi ha el punt més feble de l'Estat. Quan el que tens davant és un mur, que no pots salvar, la millor estratègia és mirar d'obrir-hi un esvoranc per allà on tingui menys consistència. Jo m'inclino a pensar -sense tancar-me a altres estratègies- que la constitució d'un govern que judicialment no pugui ser qüestionat d'entrada pot ser l'opció amb més recorregut. Sempre i quan tingui les idees i les prioritats molt clares (començant per la recuperació dels represaliats polítics), i sàpiga explotar bé tots els racons de la política i de la legalitat. Més que res perquè les altres dues opcions em semblen directament suïcidis col·lectius. 


En tot cas, no sóc jo qui ha de dir com governar el país, ni ningú de nosaltres. Els toca als polítics de decidir-ho, però de decidir-ho pensant sempre en el bé superior de la societat i això vol dir de totes i cadascuna de les persones. A nosaltres el que crec que sí que ens toca, a part de respondre quan ens ho diguin, és d'exigir unitat, fèrria, inequívoca, i, si més no de cara enfora, sense fisures. Debat intern tot el que vulguin, però a la pràctica una sola idea i unitat d'acció. Això requereix renúncies de totes les formacions polítiques independentistes (i, si tinguessin un mínim de responsabilitat política i -sobretot- d'independència, també dels Comuns). Renúncies importants, en uns casos més que en d'altres, però renúncies imprescindibles, sense les quals no es pot respectar, de facto, la voluntat democràtica i no es pot governar en bé del país, és a dir, del benestar de tots plegats.


Llorenç Prats

dissabte, 30 de desembre de 2017

I ARA, QUÈ CAL FER? COM GESTIONAR LA VICTÒRIA.





























Hem guanyat. Això que vagi per davant perquè ningú no tingui cap dubte. Hem guanyat clarament, de llarg. Alguns parlen de Ciutadans com la força guanyadora. No és així. Ja estan començant a intoxicar. En un sistema parlamentari guanya aquella força que és capaç d'ajuntar més escons per formar govern i per recolzar les seves propostes legislatives i les seves mesures executives. I aquesta força [dades DOGC elaborades per @josepcosta, twitter 29.12.2017, 100% escrutat] radica en la suma de Junts per Catalunya (948.233 vots, 34 escons) i Esquerra Republicana de Catalunya (935.861 vots, 32 escons), és a dir 1.884.094 vots i 66 escons en total. Ciutadans ha estat simplement la primera força en vots (1.109.732) i en escons, (36), però tot el més que hi pot sumar són els vots (606.659) i els escons (17) del Partit dels Socialistes de Catalunya i els vots (185.670) i els escons (4) del Partit Popular de Catalunya, tot plegat 1.902.061 vots (disset mil més), però amb només 57 escons, ben lluny dels 66 del bloc independentista, que encara podria sumar, per activa o per passiva, els 195.246 vots i 4 escons de la CUP, fins a un màxim , doncs de 2.079.340 vots realment independentistes (cent setanta-set mil més) i 70 escons, si no s'abstenen, i l'abstenció gairebé assegurada d'En Comú Podem (326.360 vots, 8 escons) que ja han dit que no recolzaran ni un govern de Ciutadans, o bé on hi hagi Ciutadans -i menys el PPC, és clar-  ni un govern amb JxCat. 


El que ha fet Ciutadans , en la campanya més cara i agressiva que es recorda a Catalunya, és agrupar el vot unionista, a base de prendre-li vots al PPC, que el seu propi electorat tradicional ha vist segurament com a massa cremat a Catalunya, i al PSC, per una banda massa tebi per a l'electorat unionista i, per l'altra, massa poc creïble en les seves propostes de moderació, atesa la seva dependència del PSOE, de la política de Madrid. Els vots de Ciutadans no són vots d'un partit que creix, sinó vots prestats per combatre l'independentisme, pensant que era l'arma més poderosa i transversal. I a fe que transversal ho ha estat. Un partit no pot guanyar a Pedralbes i a Nou Barris, com ells han fet, en base a un programa polític, és com voler barrejar l'oli i l'aigua. Els interessos mai no poden coincidir. 


Això ha estat així perquè Ciutadans ha esdevingut a la pràctica, més que un partit, un moviment. Un moviment que s'ha basat en una idea molt simple: el nacionalisme espanyol a ultrança. Sovint s'acusa l'independentisme de nacionalista. Aquesta idea s'ha fet servir des d'Europa per anatemitzar-lo, per qualificar-lo de verí. Des d'Espanya ja no diguem. Però la realitat és tota una altra. El nacionalisme català és minoritari dintre del independentisme, que molt més que un enyor del passat o el reconeixement de cap força tel·lúrica, és un projecte de futur. En canvi, el nacionalisme espanyol és un nacionalisme descaradament essencialista, Espanya "és el que és" -per a ells-, una essència immutable que no es pot transformar històricament, com si hagués estat creada per Déu mateix. Aquest és el sentiment, aquest i la por induïda amb moltes mentides, que ha donat els vots a Ciutadans i al PPC -el PSC seria més discutible-, i que, alhora, més que testimoniar una victòria (quina és aquesta victòria que t'envia automàticament a l'oposició?), senyala el límit del vot unionista a Catalunya: 1.295.402 vots, 40 escons (de 135, recordem-ho) més els vots i els escons que se'ls poguessin atribuir del conjunt de la força parlamentària del PSC (ni tota ni una part majoritària, insisteixo).  Si continuen amb la cantarella de "la força guanyadora" (a demagogs no els guanya ningú, ni els seus socis), caldria recordar-los que, si Junts per Catalunya i Esquerra República de Catalunya haguessin fet una llista única, a la manera de Junts pel Sí, haguessin tret, com a mínim, els mateixos resultats, és a dir 1.884.094 vots i 66 escons, trenta més que Ciutadans. És prou clar.


En tot cas, amb els resultats de les eleccions a la mà, què cal fer? 


Si visquéssim en un país normal i en una situació normal, és a dir, sense presos polítics o governants a l'exili, sense les institucions públiques, l'economia i la capacitat legislativa i d'autogovern intervinguda, sense el bloqueig sistemàtic, des de fa anys, de qualsevol iniciativa de política social (46 lleis recorregudes), amb una judicatura exercint una persecució inquisitorial de qualsevol cosa que els soni a autodeterminació, amb l'amenaça constant sobre els mitjans de comunicació i l'escola públics, i sobre els bombers, els mossos i els pagesos, sobre els alcaldes i càrrecs electes locals... si no visquéssim a l'Estat espanyol, si no visquéssim en un estat d'excepció, si visquéssim en una democràcia real, si els Estats i les institucions de la Unió Europea no miressin cap a una altra banda en defensa dels seus interessos a curt termini..., tot seria molt senzill i racional.


En primer lloc caldria tornar a la normalitat i constituir un parlament, amb totes les causes polítiques sobreseïdes i tots els encausats exculpats i lliures. Acte seguit, es procediria a elegir el president de la Generalitat en la persona de Carles Puigdemont. En primera instància, gràcies a la majoria absoluta de JxCat, ERC i CUP, o, en segona, si la CUP preferia abstenir-se. El president Puigdemont formaria govern, amb el Vicepresident Junqueras i tots els membres de l'antic govern legítim de la Generalitat que volguessin continuar. De la mateixa manera, hauria de continuar com a Presidenta del Parlament, si així ho volia, la senyora Carme Forcadell. Aquest govern, òbviament, podria ser remodelat per Puigdemont i Junqueras, caps, respectivament, de les dues grans forces que li donarien principalment suport, sempre que ho consideressin convenient. 


El Parlament i el Govern haurien d'encarar dues grans tasques, o conjunts de tasques: Un, el desenvolupament de les lleis de progrés i justícia social, que ja havien estat promulgades o estaven pendents d'aprovació o en cartera -estem pensant que el Tribunal Constitucional no es dedicaria sistemàticament a demolir-les-. És a dir, el que alguns en diuen "desenvolupar la República" i d'altres "atendre les necessitats reals dels ciutadans", que és el mateix. I dos, l'encaix de Catalunya amb l'Estat espanyol. 


La victòria claríssima de l'independentisme no permet, tanmateix, d'imposar la independència, la República, al conjunt de ciutadans de Catalunya. No hi ha una majoria prou àmplia, no s'arriba ni tan sols al cinquanta per cent dels vots emesos, però, òbviament, tampoc no es pot ignorar. Diuen que cal eixamplar el camp de l'independentisme, arribar en aquelles capes de la població que han estat completament impermeables al discurs de la República. Bé. Però, en tot cas, això és cosa dels partits i de la societat civil, no del Govern ni del Parlament. Independentment que això es faci o no es faci, el Govern i el Parlament haurien de pactar amb el Govern i el Parlament espanyol una nova consulta sobre la situació de Catalunya. Però no una consulta binària, la realitat és molt més complexa que un sí o un no. Hi ha més opcions i caldria consultar-les. Caldria anar a una consulta vinculant on es poguessin presentar totes les opcions que tinguessin un cert nivell de formalització. Per entendre'ns: que, com a mínim, comptessin amb el recolzament d'un partit polític amb representació parlamentària -o dos- i que fossin avalades per un nombre important de firmes, cent mil, cinc-centes mil..., les que sigui. Fet així, se m'acut que, com a mínim, hi hauria tres opcions a defensar i votar -potser també com a màxim-: En primer lloc la República Independent, tal com s'ha defensat en aquesta passada i estroncada legislatura; en segon lloc, l'Autonomisme vigent, tal com el defensen Ciutadans el PPC i, en part el PSC; i, finalment, un Federalisme asimètric o un Règim d'autogoven particular per a Catalunya, força similar a l'Estatut promogut per Pasqual Maragall, abans de ser desnaturalitzat pel Govern espanyol, que, segurament, seria propugnat -i acabat de definir- pel PSC i, probablement, per En Comú Podem. Aquesta opció intermitja, sens dubte, tindria capacitat per atreure vots tant de l'autonomisme com de l'independentisme, mentre que, la dinàmica de la consulta, permetria que, de les formacions diguem-ne federalistes es desviessin alguns vots envers l'autonomisme i l'independentisme. En definitiva, en una primera volta, tothom es podria sentir perfectament representat per una opció o altra. Com he dit moltes vegades, a Catalunya no hi ha cap majoria silenciosa, sinó minories majoritàries i, en definitiva, en la mesura en què la història la fem nosaltres i no és cap fet còsmic i immutable, aquestes majories relatives són les que han de determinar el model polític per al país. Per tant, amb les dues opcions guanyadores de la primera volta, caldria anar a una segona, ja fos, per dir-ho així, entre Autonomisme i Federalisme, Autonomisme i Independentisme, o Federalisme i Independentisme. L'opció amb menys suport popular en quedaria exclosa. En aquesta segona volta, per força, una de les dues opcions guanyadores de la primera quedaria per davant de l'altra, i aquesta és la que democràticament haurien triat els catalans, encara que fos per poc. L'opció guanyadora, fos la que fos, hauria de tenir molt en compte els resultats i respectar les diverses sensibilitats, però, sempre a partir de la victòria de l'opció majoritària. Si fos molt majoritària, millor, més clar, però, en qualsevol cas, la democràcia mana sempre que es governi d'acord amb la fórmula més votada. Pot tenir un punt d'injustícia, però més injust seria que es governés d'acord amb la menys votada, encara que, de nou posats a l'extrem, vingués d'un sol vot.


No vull especular ara sobre qui guanyaria. En certa manera, tot i les meves fermes conviccions independentistes -entesa la independència com a única via per a aconseguir un món millor-, podria dir que ara tant me fa, que el que m'importa és el procediment democràtic, que sigui tan pulcre com l'he descrit. Com sempre ho he estat, estaria disposat, encara que em dolgui, a viure en una Catalunya autonòmica, si guanya amb aquestes condicions i no per imposicions autoritàries.


Però, malauradament, no vivim en aquesta Arcàdia democràtica que acabo de dibuixar, sinó en l'equivalent polític de Mordor. L'Estat ens mantindrà sota les peülles dels cavalls, amb la complicitat culpable del Estats i les Institucions europees. Només podem comptar amb el recolzament dels mitjans de comunicació internacionals, que fins ara han estat prou sensibles a les nostres bones raons. 


Atesa aquesta situació, què cal fer? Jo diria que, en primer lloc, evitar certes situacions. A l'hora de constituir la mesa del Parlament, el Parlament mateix i, posteriorment, el Govern, crec que cal ser pràctics i esquivar qualsevol situació que no permetés o invalidés preses de possessió d'actes i càrrecs. Res d'investidures telemàtiques, ni de presidents a la presó. Les institucions abans que les persones. Ens cal un Parlament inqüestionable i ferm i un Govern plenament operatiu per aguantar totes les embestides i per exigir, precisament, de forma prioritària, el sobreseïment de les causes, l'alliberament dels presos i el funcionament de l'autogovern amb total normalitat. Un Govern que teixeixi aliances majoritàries, amb els Comuns i amb el PSC, si és possible, per blindar la legislació que surti del Parlament i -si hi ha ocasió per al diàleg- la proposta de consulta a dues voltes que he presentat i que crec que pot satisfer pràcticament a tothom. Cal també internacionalitzar qualsevol abús de poder -sigui el que sigui- per part de l'Estat espanyol. Que l'Estat, i especialment el PP, que està més feble que mai, es vegi qüestionat com a partit que pretén ser reconegut com a democràtic i, en canvi, actua mitjançant pràctiques autoritàries. Denunciem-ho tot, i denunciem també les pràctiques demagògiques de Ciutadans respecte a les escoles o els mitjans de comunicació, si no és que cedeixen en la seva actitud. I siguem tots a denunciar, no ho deixem només en mans del Govern. Anem construint, per tots els racons que trobem, la nova Catalunya que tots sabem com volem que sigui, que es vagin veient els brots. I sí, des dels partits independentistes i des de la societat civil, fem pedagogia, expliquem i demostrem com la via que estem formulant és una via que afavoreix obertament a les classes populars -no a les elits minoritàries, certament- i desmuntem les mentides existents en aquest sentit. Potser així eixamplarem amb més força la base de l'independentisme i estarem més units que mai. Amb tot, no oblidem mai que la base popular de l'unionisme és emocional, etnicista, i que cal fer-los entendre allò que també és veritat, però que costa més de fer creure que no pas el contrari, que no tenim res contra Espanya, que no els volem separar de la seva terra, que, per nosaltres, ni tan sols han de perdre la nacionalitat. Que els omplen el cap de mentides i que no van a perdre res, només a guanyar coses a més a més del que ja tenen. Que una cosa és Espanya i una altra una administració política, l'Estat espanyol, endèmicament corrupta i retrògada des dels seus orígens.


I, per favor, companys i companyes de la CUP, oblidem-nos d'anar a implementar la República i d'anar-ho predicant així. No tenim legitimitat per fer-ho. Tenim tota la legitimitat per oposar-nos a l'Estat espanyol i per continuar lluitant per la República, per fer un Govern Independentista... Però no ho espatllem. Hem tret un 47,5% dels vots. És molt, però no és suficient. Si arriba un dia que treiem una majoria força més àmplia estarem legitimats per fer-ho. I, tot i així, si ens ho priven, com ho farem per imposar-ho? Amb la força de la població mobilitzada? Contra un Estat disposat a utilitzar la força? Sabeu perfectament que no podem. Per tant, no ens aboqueu a l'abisme. Utilitzem totes les nostres forces per aconseguir imposar aquesta consulta complexa, que és el que millor defineix la complexitat real de la societat catalana, i, per tant, ara per ara, l'operació més cristallinament democràtica que podem impulsar.


En resum, les idees principals que voldria enunciar en aquest moment són les següents:


1.- Que les forces independentistes hem guanyat inqüestionablement aquestes eleccions enverinades, i, per tant, sí o sí, hem de formar govern i governar.


2.- Que Ciutadans ha agrupat el vot unionista, però que, ni sumant els seus resultats amb els del PP i el PSC no aconsegueix superar ni igualar l'independentisme, i, per tant, el seu paper en aquesta propera legislatura és el de formar part de l'oposició, una oposició molt complexa.


3.- Que la transversalitat de Ciutadans dintre de l'unionisme es basa en la preeminència del nacionalisme espanyol, un nacionalisme essencialista i emocional, que no atèn a raons.


4.- Que, en una democràcia de debò -i no en una postdemocràcia autoritària com l'espanyola-, vistos els resultats, es tornaria immediatament a la normalitat, sense presos ni processos polítics, amb les institucions catalanes plenament restaurades i sense traves per a l'exercici de l'autogovern i l'aplicació de les urgents mesures socials, i d'altres, com les infraestructures i el reequilibri pressupostari, totes elles paralitzades pel Tribunal Constitucional o bé pel Govern de l'Estat.


5.- Que, altrament, la victòria independentista és insuficient per derivar-ne un mandat legítim per constituir una República Independent, i que, si el context de l'Estat ho permetés, caldria formular les diverses propostes político-territorials per a Catalunya que tinguessin major suport i sotmetre-les a una consulta de doble volta, el resultat final de la qual hauria de ser acatat per tothom.


6.- Que si, com tot sembla indicar, malauradament, l'Estat continua obsedit a aguditzar les contradiccions, fracturar Catalunya i fer-la ingovernable, cal tancar files: en primer lloc, per no posar en perill la governabilitat, cal pensar abans en les institucions que en les persones -per molt dolorosa i injustificable que sigui la seva situació- ; cal combatre el bloqueig que l'Estat exerceixi sobre persones, institucions, mitjans, lleis, mesures de govern, ... mitjançant la denúncia constant i col·lectiva, tant de cara a la població, per fer entendre a tothom qui és el responsable de què, com de cara a l'exterior, ara que l'opinió pública internacional coneix el nostre cas i ens escolta, encara que els seus representats ens girin l'esquena.


7.- Que aquesta no és una situació ideal, ni la que hom podria esperar trobar-se després de guanyar unes eleccions, però la nostra força es manté i augmenta a cada contesa, i la transparència i el bon govern són la garantia que més aviat que tard en sortirem -en el sentit que la majoria de la població democràticament decideixi-, encara que, de moment, i no sabem fins quan, això comporti sacrificis i renúncies personals. Ja hi estem acostumats.



Llorenç Prats

diumenge, 17 de desembre de 2017

ELECCIONS EN UN CONTEXT POSTDEMOCRÀTIC




Ja som al cap del carrer. Dijous tenim unes eleccions amb una forta ferum franquista, unes eleccions perverses, amb candidats a la presó i a l'exili, amb les institucions d'autogovern intervingudes i el mitjans de comunicació públics emmordassats, amb la part més activa de la població amenaçada per mil i un procediments judicials en curs, en previsió, insinuats..., de vegades només per escriure un tuit o per expressar-se simbòlicament a favor de la independència o del presos polítics. Tenim els poders de l'Estat, en tots les seves expressions, convertits en art i part, disposats a restaurar el seu domini material i simbòlic al preu que calgui. En aquest Estat postdemocràtic les lleis, les regles del joc, es manipulen a voluntat dels poders i la veu del poble és silenciada i ignorada. Unes eleccions en aquestes condicions són una ignomínia, tant per a l'Estat que les convoca i controla com per a la comunitat internacional que fa com que no ho veu.


I, tanmateix, són importantíssimes per a nosaltres, la població demòcrata de Catalunya, són crucials, perquè la força dels vots és l'única arma que tenim per evitar que nosaltres i el nostre país s'esborri de la història i el somni de Franco es realitzi, per fi, per obra del seus hereus. Alguns pensaran i defensaran que tenim altres armes: la desobediència, la resistència pacífica... No ens enganyem més. Per aquests camins no tenim capacitat per frenar l'escomesa de l'Estat, potser uns die sí, unes setmanes, però res més. Si no volem passar a la història com la generació a partir de la qual es va iniciar la definitiva decadència de Catalunya fins a la seva total desaparició, no ens queda cap més remei que guanyar aquestes eleccions i guanyar-les molt clarament. Hi poden posar tots els impediments, des de fer-nos anar a votar a peu coix, fins a comptar els vots com els doni la gana. Ja no ens podem esperar cap honestedat de l'Estat espanyol, ha mostrar que és capaç de mentir, de comprar, d'amenaçar, d'exercir la violència i de qualsevol cosa per salvaguardar la unitat de la pàtria (o del capital, encara que no s'ha donat el cas). Ningú no ens garanteix que si guanyem, i guanyem clarament, tindrem la independència o podrem fer un referèndum pactat. Poden trencar perfectament la baralla. Però davant de l'opinió pública internacional haurem guanyat i estarem carregats de raons. Això no els serà fàcil de gestionar. I, encara més important, nosaltres ens sabrem guanyadors, amb la raó democràtica al nostre costat, i amb totes les forces per continuar endavant amb un procés que vol ser revolucionari perquè a) vol que es respecti el dret del pobles a decidir, b) vol desenvolupar-se pacíficament i des de la racionalitat i c) vol transformar la societat per fer-la més pròspera i justa.


Per tant, en aquestes eleccions ens juguem el tot pel tot, el ser o no ser del nostre poble. No és que haguem vist de què són capaços, és que encara no hem vist res en el procés de recentralització, espanyolització i involució històrica que ens espera si perdem. És el moment històricament més transcendent que la nostra generació, les de tots els que encara estem vius en aquest país, hem viscut. Davant d'una situació de vida o mort com aquesta, trobo que certes qüestions, certs debats secundaris, sobren. Què importa ara qui serà el president si guanyen les forces independentistes? Jo sóc partidari que la presidència, si es dóna aquest cas, retorni a Carles Puigdemont, ni que sigui simbòlicament, però ni és una situació que posteriorment calgui mantenir, si l'estratègia i l'eficàcia manen una altra cosa, ni de la qual calgui fer-ne una condició sine qua non. Tampoc en el cas de la unilateralitat. Si les eleccions es llegeixen com un referèndum i la unilateralitat és possible, i reconeguda internacionalment, endavant, però si no, si ens hem guanyat el dret a tenir un referèndum pactat, segons la comunitat internacional, doncs, benvingut sigui. No podem fer del que són estratègies, objectius irrenunciables i posar en perill la governabilitat del país. Cal que tots els demòcrates d'aquest país vagin a votar i votin Junts per Catalunya, Esquerra Republicana o les CUP, tant se val, cadascú segons les seves afinitats ideològiques. Ara bé, si reclamem el vot de tots els demòcrates per salvar Catalunya, i amb ella la democràcia, hem d'estar absolutament disposats a dirimir posteriorment si volem la independència o bé alguna altra forma d'articulació amb l'Estat espanyol, i substanciar-ho de nou a les urnes. Sembla prou evident.


De l'altra banda ja sabem què hi ha. La ultradreta tunejada i mantinguda pel gran capital, la gran aposta de l'oligarquia: Ciutadans,  i la vella dreta tocada pel desgast del govern i per una corrupció inimaginable, que, un dia o altre, acabarà arrossegant-la al pou mort de la història. Dues cares d'una mateixa moneda, més enllà d'interessos personals per mantenir la poltrona. Tant és així, que la dreta oligàrquica i espanyolista sembla estar forçant el Partit Popular a immolar-se en una política descaradament autoritària per esquerar el seu nou plançó. Més enllà, però dintre de l'aparell de l'Estat, complementen el panorama dos partits que mantenen, respecte a Catalunya, una actitud entre l'animació assistida i l'eutanàsia: el PSOE, amb la seva sucursal catalana, el PSC (cada cop més indissimuladament subordinat) i Podemos, una versió light del 15 M, potenciada pels mitjans de comunicació audiovisual del Grup Planeta -i particularment per La Sexta- per afeblir i, sobretot, per desplaçar cap a un espai de centre el PSOE. Podemos, a Catalunya, com fa en altres llocs, es presenta en confluència amb el totum revolutum que constitueix el moviment d'Ada Colau i que vol ser l'herència més o menys pura del comunisme, l'ecologisme i la lluita veïnal antifranquista a Catalunya. El PSC, forçat per la seva subordinació, que arriba a fer que el cap de llista hagi de rectificar les seves declaracions per indicació de Madrid, està obertament alienat amb els interessos de l'Estat representats per Ciutadans i el Partit Popular. El PSC és tan responsable de l'aplicació retorçada i venjativa de l'article 155 com el senyor Rajoy o la senyora Arrimadas. El presos polítics són també presos del senyor Iceta i l'espoli de les obres del Museu de Lleida també, com tantes altres coses que han passat o passaran a l'empara d'aquesta aberració jurídica. En Comú Podem, com es diuen ara, és, bàsicament, un cementiri d'elefants on han anat a parar vells sindicalitats, membres del PSUC i de totes les seves escissions i recomposicions, el que queda d'Iniciativa per Catalunya-Els Verds i d'Esquerra Unida i Alternativa i bona part del moviment veïnal. Gent que no ha sabut trobar nous projectes i que, canviant noms, han estat, des de fa dècades, un residu de la lluita antifranquista més ranci que les "vietnamites". En aquests se'ls ha afegit la minsa representació catalana de Podemos, que, com a provinciana sucursal, ha estat totalment renovada pel comitè central, a la primera que s'ha desviat del discurs de Madrid. És així que, essent el partit teòricament més nou, és el partit més antic que hi ha hagut en aquesta legislatura i, encara que canviïn els noms, ho continuarà essent. Mireu, sobretot, qui els recolza. Com a únic ideari, presenten, nuclearment, la proposta d'implantar les lleis que el Tribunal Constitucional ha tombat al Govern de la Generalitat en aquesta darrera legislatura -sobretot-. A veure, que si el Tribunal Constitucional -o sigui l'Estat- les ha tombat, que els fa pensar que ara les podran tirar endavant? I per què acusen, falsament, al Govern de no haver tingut la sensibilitat de fer aquestes polítiques? És al Govern espanyol en tot cas a qui caldria demanar comptes, que ha recorregut les lleis catalanes de la dependència, de la pobresa energetica, de la renda mínima garantida, de l'habitatge... i tantes altres, sistemàticament. I que ha fet funcionar les clavegueres de l'Estat a tota màquina. O ja no es recorden de quan Fernández Díaz deia que "nos hemos cargado su sistema público de salud"? Home! Ni un vot democràtic per al cinisme.



Aquestes eleccions no són el final d'una guerra, però sí que en són una batalla important, potser decisiva. D'una guerra, tan freda com vulgueu -encara que des d'un bàndol, en ocasions, s'ha escalfat-, entre l'autoritarisme i la democràcia. Nosaltres ens ho juguem tot. I Europa i el món, els pobles, s'hi juguen més que no es pensen. Per això us demano que tingueu sentit de la civilitat i de la història i que aneu a votar a favor de la democràcia, que, en aquest cas, representen Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i les CUP, amb la garantia -i espero que les CUP ho entenguin i no s'hi entestin- que, si els partits demòcrates independentistes -no n'hi ha d'altres, a part del pitafi de Colau-Domènech- guanyen, exigirem que no es faci cap pas envers la independència que no passi per un referèndum pactat, no sé si amb l'Estat o amb qui, però l'independentisme és, per damunt de tot, autodeterminista, i, per tant, mai tirarà endavant la seva opció sense tenir per segur que és la voluntat majoritària del poble. Ja es va fer, dirà algú, i formalment és veritat, però tothom sap que era l'últim moviment per forçar l'Estat al diàleg. Ara ja sabem que l'Estat -representat pel PP-PPC, Ciudadanos-Ciutadans i PSOE-PSC, no diàloga, reprimeix amb contundència. En les nostres mans està barrar-los democràticament el pas al Parlament que unilateralment han dissolt, per l'article 29, com ja fa massa anys que s'han acostumat a fer les coses. El nostre vot és el nostre futur.


Llorenç Prats